.

Guisats de lermità

La xocolata és molt bon nodriment                                    

Durant el segle XVIII la xocolata, després de nombroses polèmiques contràries a la seva introducció, començà a formar part de l’alimentació conventual ja que es  tracta d’una menja molt gustosa i de bon nodriment, feta a partir de la combinació de cacau i sucre mòlts, on s’hi solen  afegir, a guisa d’aromatitzants, vainilla i canyella. El cacau (llat., Theobroma cacao; cast., cacao) és un petit arbre originari del tròpic americà de fulles persistents que fa unes flors vermelles productores d’una fruita de la mida d’un pam, aproximadament, carregades de nombroses sements. Justament, aquestes sements o llavors del cacau, torrades i parcialment fermentades, formen la part més important de la xocolata.

Propietats i beneficis

Estudis recents han posat de manifest que la xocolata redueix la fatiga, millora el rendiment físic i, sobretot, afavoreix la concentració i la memòria a gràcies al seu contingut de flavonoides i, en aquest sentit, la xocolata amarga és molt més beneficiosa per a l’organisme.

W Planta CacauHi ha una gran diversitat de maneres de preparar la xocolata, però fou a la nostra ciutat de  Barcelona on els xocolaters assoliren més renom, car hi havia una manera pròpia de fabricar-lo a la pedra. Aquesta xocolata de Barcelona (amb denominació d’origen), fou molt estimada per les famílies benestants arreu d’Europa.

Els frares caputxins de Catalunya, presents a les Missions de Trinitat i Guayana des del segle dissetè, es mostraren uns experts coneixedors de les propietats de la quina, del cafè i, sobretot, del cacau, així com també d’altres productes i espècies procedents de l’Orient. Quan es produí l’exclaustració, la xocolata era ja una menja habitual en els convents i monestirs de Catalunya i, també, entre els frares caputxins, que de la xocolatera en deien eufemísticament, en l’argot propi dels caputxins: la jaculatòria, un atuell culinari d’aram estanyat amb el mànec llarg “en que’s deixata’l xocolata, y se prepara en beguda per a préndrer-lo”, segons la descripció de Pere Labèrnia (†1860).  En els anys previs a la supressió de la vida religiosa, que es produí amb l’exclaustració del juliol de 1835, els frares solien dir, a tall de refrany que “xocolata i sopa bullida, allarguen la vida!”.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins