Castanyes, olives i moniatos
Les olives confitades són presents a la taula de les famílies de la conca mediterrània des de fa milers d’anys. Estudis recents han posat en relleu que l’oliva aporta àcids grassos essencials, a més de fibra i vitamines. L’oliva de taula és aquella que compleix amb un seguit de condicions: ha d’estar ben confitada, la pell ha de ser fina i la polpa i el pinyol han d’estar ben proporcionats. Les olives que són més estimades pels gastrònoms són la mançanenca i grossal (ambdues sevillanes) la blanqueta (alacantina) i l’arbequina (lleidatana). El temps tardoral i nadalenc són dies molt a propòsit per menjar en clima de família les “panses, figues, nous i olives” i, també, castanyes i moniatos, especialment entorn de la festa de Tots Sants.
El dia primer de novembre es commemoren Tots els Sants i a Catalunya, per la vigília, hi ha el costum de fer una castanyada familiar que, sembla, prové de la pervivència cristianitzada d’una antiga festa ritual funerària on es menjaven castanyes torrades en un àmbit estrictament casolà. En la tradició popular hi havia la creença que, després de resar el família el Sant Rosari, per cada castanya que es menjava aquella vigília s’alliberava una ànima del purgatori. Entorn de la festa de Tots Sants en alguns indrets hi havia el costum de començar a menjar la fruita confitada durant l’estiu.
Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver caputxí
