Hortet del frare

El moniato és digestiu i molt nutritiu

El moniato és un dels tubercles que té un conreu més antic en els territoris de l’Amèrica Central. La seva tradició es remunta a més de 8.000 anys i arribà a Europa en el segle XVI. Estudis recents han posat de manifest que el moniato té més sodi que la patata i és molt ric en potassi, a més és una font excel·lent de la provitamina A i vitamina E i C. Els moniatos, menjats en temps tardoral, ajuden al trànsit intestinal i són molt bons per al fetge, els ulls i la pell.

El moniato –conegut també com a patata de Màlaga (llat., Ipomoea batatas i Convulvulus batatas; cast., boniato, batata) s’adapta molt bé a les terres lleugeres on hi ha el clima temperat i càlid. Menjat al caliu, el moniato és de molt bon nodriment, especialment en dietes vegetarianes, i a més d’ajudar a prevenir l’estrenyiment també regula el trànsit intestinal.

Entorn de la festa de Tots Sants és força tradicional de menjar-ne cuits al forn per acompanyar les castanyes torrades i els panellets. Gastronòmicament, amb aquests tubercles es poden preparar tant plats dolços com salats. En la tradició gastronòmica dels frares, per a les festes que coincidien en temps de tardor, en alguns convents es preparava una mena de pastís fet amb pasta de moniato:

“Harás hervir el boniato con la piel, teniendo mucho cuidado en lavarlos antes para que no tengan tierra. Después de hervirlos los pelarás y machacarás en un mortero. Tendrás preparada leche hervida y desliarás con la leche la pasta del boniato y le añadirás huevos, mantequilla, canela, pasas y azúcar. Cuando lo tengas todo bien unido, untarás con aceite o lardo una cazuela y lo pondrás al horno para que cueza y, cortado en pedazos, lo puedes servir frío o caliente” (Recetario, s. f.).

Els antics frares elaboraren una bona descripció de les mates del moniato, ja que fou un tubercle molt apreciat que el conreaven assíduament en les hortes conventuals, particularment les situades en la zona mediterrània:

“Es una planta vivaz de tallo rastrero. Sus hojas son grandes, cordiformes y de color verde obscuro y brillante. Sus flores, campanuladas, violetas o rojizas, no aparecen más que en los climas cálidos y semejan a las de la corregüela o campanilla. Los tubérculos son alargados y redondeados, muy harinosos y algunos reprochan su sabor dulce y aromático. Es, esencialmente, una planta de las regiones cálidas y requiere una tierra ligera y enriquecida por los estercolados anteriores. El arranque debe hacerse con tiempo seco y teniendo cuidado de no mutilar los tubérculos” (Propiedades de las plantas, s. f.).

Fra Valentí Serra,

és religiós caputxí i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus

 

Imagen relacionada

Els moniatos són rics en hidrats de carboni complexos i sucres. Contenen vitamines A, E, C i àcid fòlic, així com ferro, fibra, potassi i zinc. Aquestes propietats el converteixen en un aliment molt nutritiu i un bon aliat del fetge, la vista i la pell.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà