L’hortet del frare

 

Article publicat al Diari de Girona (secció Camp) el dissabte 16 de desembre.

La soja no tolera el fred

 

El conreu de la soja o soia (llat., Glycine max; cast., soja o soya) en els camps dels territoris del sud-est asiàtic és antiquíssim: almenys des de fa cinc mil anys! Aquesta planta fa unes flors verdoses violades i unes tavelles amb un fruit lleguminós, molt oliós, força semblant al pèsol i, per aquesta raó, alguns, de la soja en diuen pèsol xino. La soja és un llegum dotat d’un elevat valor biològic –comparable a la proteïna animal– car la soja conté uns greixos oliosos molt bons per a la salut similars als aportats pel peix blau i, darrerament, els científics han descobert que la soja també activa la circulació car té uns efectes antioxidants molt beneficiosos a la salut.

La soja és, a més, una planta farratgera molt apreciada per a la fabricació de pinsos per al bestiar i, tradicionalment, a la Xina, Índia i Japó se sol preparar, amb la sement, una beguda fermentada molt nutritiva i, sobretot, una volta extret l’oli d’aquesta sement amb la massa de la farina pastosa resultant es prepara, a força indrets d’Àsia, una mena de coques que couen al forn i que són gustoses i de molt bon nodriment. Actualment hom troba la presència de la soja en força begudes i en alguns germinats, particularment en productes dietètics, com ara la lecitina de soja, que és molt adient per ajudar a rebaixar els nivells de colesterol i per accelerar el metabolisme dels greixos; aquesta lecitina vegetal de soja s’extreu de la sement de la soja polvoritzada.

Tot i que el cultiu i el consum de la soja no està encara massa estès a Europa, cal posar en relleu que una tercera part de l’oli consumit arreu del món és extret de la sement de soja i, conseqüentment, és l’oli mundialment més emprat a la cuina i a la indústria. A Europa començà a introduir-se el conreu de la soja l’any 1908, quan es descobrí que la seva farina és la més rica en proteïnes i que la llet de soja era especialment saludable i nutritiva per a l’organisme. Poc abans de la Segona Guerra Mundial, entorn de 1940, als Estats Units i al Brasil s’intensificà i s’estengué el conreu d’aquest llegum, però és encara la immensa regió de la Manxúria xinesa la principal productora mundial.

La soja se sol sembrar en rengleres i no tolera el fred i, per aquest motiu, no és pot conrear a moltes comarques de casa nostra on, durant la tardor i hivern, hom només hi pot plantar aquelles hortalisses que aguantin bé les temperatures baixes com ara les cols, bròquils, faves, pèsols, espinacs, porros, lletugues i escarola; unes hortalisses que els pagesos solen situar en els racons arrecerats dels camps i les hortes on, en temps hivernal, hi arriba una mica el sol. A l’article vinent us vull parlar, si Déu vol, del conreu del taronger.

 

Fra Valentí Serra,

és religiós caputxí i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus

 

 

 

 

About The Author

Related Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà