Vida i miracles

Sant Francesc i el pessebre popular casolà

Pessebre amb Sant FrancescL’especial ofici litúrgic de la nit de Nadal de 1223 que sant Francesc d’Assís volgué celebrar a Greccio marca els inicis del pessebrisme. Sant Francesc, fortament impressionat pel misteri de la humanització de Déu –sobretot a partir del viatge que el 1220 realitzà a Terra Santa– volgué donar vida i expressió al fet històric de tanta transcendència –la nativitat de Crist– que ha donat origen als calendaris i que és, alhora, un fet tan emotiu i ple de tendresa.

 La vigília del Nadal de 1223 Francesc d’Assís féu preparar en una balma de la població italiana de Greccio una menjadora —praesepio— amb palla i fenc per jaç i amb un bou i una mula de debò per tal de recrear el clima espiritual de la nit de Nadal i així reviure, més profundament, el missatge i la significació espiritual del misteri nadalencs. D’aquest fet commemoratiu a Greccio en nasqué, posteriorment, l’art pessebrístic ideat per a promoure la devoció popular des d’una interpretació plàstica del misteri del naixement de Crist que, a través del pessebre casolà, s’inserí en la vida familiar i quotidiana.

         A propòsit de la importància del pessebrisme i sobre la manera de construir pessebres a la caputxina, ja en el llunyà 1947, durant la repressió cultural que sofria Catalunya, el P. Basili de Rubí (†1986), tenaç lluitador per les llibertats i per la cultura del nostre poble, s’atreví a publicar en llengua catalana el llibre titulat Art Pessebrístic, on hi tractà de la construcció i del paisatge dels pessebres. El P. Basili sostenia, seguint la tradició franciscano-caputxina, que els pessebres no havien de ser ni historicistes, ni arqueològics, sinó populars; decorats amb el paisatge quotidià de les nostres comarques, amb ramats i pastors de les nostres contrades catalanes, guarnits amb rabasses, suro, grèvol, molsa, galzeran i roc pinyolenc, amb la tradicional figureta de “la dona que renta i la vella que fila”, amb la presència del típic capellà amb paraigua, amb el caçador i la masovera, amb els reis muntats no pas dalt d’enormes dromedaris i camells, sinó damunt d’una modesta mulassa o bé d’una euga pairal.

En la tradició pessebrística dels caputxins s’ha defensat sempre que el nostre pessebre –una de les més reeixides expressions de l’art efímer– ha de ser popular i català i no pas “orientalitzat”, ni marcat per l’influx del ”positivisme històric”, sinó fet amb paisatges existencials, amb retalls de la vida quotidiana de les nostres comarques pairals, això sí, il·luminats pel naixement de Jesús.

Fra Valentí Serra de Manresa, arxiver dels caputxins

 

Pessebre dels caputxins

Pessebre del convent dels Caputxins de Sarrià (Barcelona, desembre de 2015)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà