Sant Alexis, servita

 

Com cada any, el dia 17 de febrer, l’Església té l’ocasió de commemorar litúrgicament els set sants fundadors dels servites, recordant aquell  17 de febrer de 1310 en què, segons la tradició, moria Aleix o Alexis Falconieri, el darrer dels set fundadors. Alexis Falconieri acabà els seus dies després d’haver compartit la vida religiosa contemplativa, en comunitat, junt amb els iniciadors de l’orde dels servites a Monte Senario, fundats als afores de Florència, des de l’any 1245, tal com ho narrà sant Felip Benizi, deixeble dels set sants fundadors i, alhora, autor de la història dels orígens dels servites, on posà de manifest com, en un context de lluites socials entre els “guelfi e ghibellini”,  un grup de set mercaders florentins optà per viure en fraternitat per tal de dedicar-se a la devoció a la Mare de Déu i esdevenir, així, un exemple de vida de pobresa, germanor i concòrdia en un societat florentina marcada per l’opulència i les lluites fratricides.

Els servites són un orde religiós que l’any 1233 fundaren aquests rics mercaders florentins: Bonfill de Monaldi, Joan Buonagiunta, Bartomeu degli Amidei, Ricovero dei Lippi-Ugguccioni, Benet dell’Antella, Gerard di Sostegno  i Alexis Falconieri. El nom oficial de l’orde servita és “Servi Beatae Virginis” o, també, “Ordo Servorum Mariae”.

Aquests set germans servites foren canonitzats l’any 1888 pel papa Lleó XIII. Des dels orígens fundacionals els primers religiosos servites optaren per dur un hàbit de color negre i seguir la forma de vida exposada en la Regla de Sant Agustí.

 

 

Els servites, com a carisma propi, han manifestat tothora una particular devoció a la soledat i dolors de la Mare de Déu. L’any 1249 els servites foren reconeguts com a orde mendicant i definitivament aprovats l’any 1304. S’establiren a Barcelona l’any 1504 i semblaria que, històricament, bona part de les processons de la Setmana Santa de casa nostra es remunten a l’acció devocional promoguda pels membres de les congregacions de la Mare de Déu dels Dolors vinculades als religiosos “servents de la Mare de Déu” o servites. Fou, doncs, per influx dels religiosos servites que arreu de Catalunya es dugueren a terme la fundació de congregacions i confraries dedicades a la Mare de Déu dels Dolors, començant l’any 1663 a Barcelona; el 1689 a Vic; el 1690 a Solsona; el 1693 a Cardona, Igualada, Bagà i Berga; el 1704 a Manresa, per citar tan sols algunes de les poblacions dels bisbats de Vic i Solsona que comptaren amb la presència d’aquestes Congregacions dels Dolors, i que a partir de la dècada de 1760 s’escamparen encara molt més arreu de casa nostra com ara a Cervera, Guissona, Tàrrega, Santpedor, Castellterçol, Calaf, Sant Joan de les Abadesses, per assenyalar algunes de les principals congregacions.

 Aquestes congregacions, en el moment de les processons, i tal de per fer-les molt més lluïdes i vistoses comptaren, des de la segona meitat del segle XVIII, amb la Comitiva dels Armats com fou, per exemple, el cas de la tradicional processó dels Armats que organitza la Congregació dels Dolors de Vic, amb un recorregut pels principals carrers de la ciutat des de l’any  1750. Amb l’exclaustració de 1835 desaparegueren els religiosos servites dels territoris de Catalunya i la seva presència avui queda reduïda a cinc comunitats disseminades en territori hispànic: a Misalta (València), Dènia (Alacant), Santa Maria del Puerto a Plasència (Cáceres) i San Nicolás de los Servitas (Madrid). 

 

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins

 

 

 

About The Author

Related Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà