Tradicions remeieres

 

La ratafia i les seves propietats

 

Durant la tardor d’ enguany, a la 35ª Fira de la Ratafia celebrada a Santa Coloma de Farners, s’ha presentat la Ratafia de l’Ermità dels Pirineus, que és un licor popular elaborat a partir d’una recepta, segurament de finals del segle XVIII, transcrita dels arxius caputxins, qui sap si copiada abans de l’exclaustració de 1835 per un almoiner o per algun predicador caputxí en algun mas a l’entorn de la població gironina de Riudarenes. Es tracta d’una ratafia, de tradició catalana, elaborada per la maceració en aiguardent de vi de les 17 plantes aromàtiques i fruites que composen la recepta original. La seva graduació és de 26% vol d’alcohol i el contingut en sucre de 250 grams per litre. Possiblement, la Ratafia de l’Ermità sigui avui la recepta catalana més antiga fins ara coneguda, i que ha estat preparada i re-elaborada, amb una gran cura i professionalitat, a les instal·lacions de Licors Portet de la Pobla de Segur, de tradició ininterrompuda des de l’any 1883.

La tradició pairal i monàstica de Catalunya sempre ha aconsellat una copeta de ratafia beguda, és clar!, amb moderació després dels àpats festius, ja que la ingesta de la ratafia afavoreix enormement la digestió i activa la circulació de la sang. Pel que fa a l’etimologia del terme ratafia, sembla que vindria de l’expressió llatina rata fiat (: queda firmat; així sigui) que es verbalitzava en veu alta mentre s’aixecava un vas amb licor per tal de ratificar un tracte fet de paraula, així ho explica Roque Barcía en el seu diccionari etimològic i també Mn. Cinto Verdaguer en el seu recull de rondalles. Tanmateix, als experts en lingüística opinen que vindria d’una corrupció pròpia de les Índies en pronunciar el mot «alcohol rectifié», és a dir, un licor rectificat, un rosolis millorat i aromatitzat amb herbes. En efecte, la ratafia és un licor estomacal elaborat amb la maceració d’herbes i fruita, habitualment amb nous verdes, pell de llimona, pell de taronja amarga (: alamboner), codony, cireres o guindes, junt amb un bon nombre d’herbes remeieres oloroses (saüc, til·la, sàlvia, orenga, donzell, timó, romaní, entre moltes altres), alguns troncs de canyella i amb nou moscada i alguns claus d’espècia dins d’aiguardent (sovint rectificat). Les herbes posades en maceració poden ser molt variades i, per exemple, en la Ratafia de l’Ermità hi entra la fulla de presseguer, el pericó i l’escabiosa…

fra-valenti-copiant-recepta-sepia-2

En la tradició gastronòmica dels caputxins, a voltes, se solia fer la ratafia amb ametlla verda, tal com s’indica en el text d’aquest antic formulari: “Ratafia conventual d’ametlla verda: per una meitadella posarás una lliura de sucre, una lliura d’ametlles picades –ab clofolla y tot– y canyella, ho tires tot a dins una garrafa y se posa a sol y serè durant quaranta dies. Després se colará y se té per a remey. Per fer ratafia ab nous, se posen les nous ab la pell verda a trossos y pela de codony” (BHC, Receptes, s. d.)

Els frares caputxins dels anys previs a la supressió de la vida conventual decretada el juliol de 1835 també elaboraven una mena de rosolis anomenat “Aigua celeste” i una mena de ratafia anomenada “astringent” i que, jocosament, els religiosos l’anomenaven Ros-solium delicatum, i que preparaven tot seguint les indicacions d’una recepta oferta pels monjos cartoixans: “Prendrás una dotzena de nous tendres, aiguardent ab infusió de romaní y donzell, y per porró una lliure de sucre, mitja nou moscada, tres clavells y un bocinet de canyella” (T.A., Recepta copiada a Scala Dei, s. f.). Per la seva banda, la pagesia de Catalunya elaborava la ratafia, o ratacia, d’una manera molt més senzilla i casolana,segons consta en una recepta de l’any 1817 aportada per Joan Baptista Galobardes: “El aguardiente o ratafía de nueces se emplea en las aldeas como remedio estomacal. Se hace del modo siguiente: tómanse doce nueces verdes con sus cáscaras, héchese en medio azumbre de aguardiente bueno, después de haberles quebrado un poco, y guardadas tres semanas se le pone un poco de azúcar y se filtra el licor”.

Després d’oferir-vos aquesta recepta de 1817, i d’haver fet referència a l’etimologia i al procés d’elaboració de la ratafia, vull insistir assenyalant que la ratafia o ratacia és un licor infusionat molt popular, saborós i altament digestiu.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins

Article publicat a Catalunya Cristiana l’1 de gener de 2017

17-01-01-catalunya-cristiana-cat-2

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà