Guisats del frare

La ratafía, un licor pairal i monàstic

 

fra-valenti-a-la-bodega-ndp

A la tardor d’ enguany, en el marc de la 35a Fira de la Ratafía que es celebrarà a Santa Coloma de Farners, es presentará la Ratafia de l’Ermità dels Pirineus, que forma part dels licors més populars. S’ha elaborat a partir d’una recepta, possiblement de finals del segle XVIII, transcrita dels arxius caputxins,copiada, segurament, per un almoiner o per algun predicador caputxí en algún mas o rectoría de les comarques gironines abans de l’exclaustració de 1835, i de bell nou, transcrita pel P. Hilari d’Arenys, entusiasta de les herbes remeieres i de les tradicions populars que, en el ja llunyà 1950, publicà un primer volum de Terapéutica Antigua.

Pel que fa a la Ratafia de l’Ermità es tracta d’una beguda de tradició catalana, elaborada per la maceració en aiguardent de vi de les 17 plantes aromàtiques i fruites que composen la recepta original. La seva graduació és de 26% vol d’alcohol i el contingut en sucre de 250 grams per litre. Potser la Ratafia de l’Ermità sigui una de les receptes catalana més antiga fins ara coneguda (a Itàlia n’hi ha, però, del segle dissetè a Santa Maria di Sala d’Andorno!); i és una recepta que ha estat re-elaborada, amb una gran cura a les instal·lacions de Licors Portet de la Pobla de Segur, de tradició ininterrompuda des de l’any 1883.

La tradició pairal i monàstica de Catalunya sempre ha aconsellat una copeta de ratafia beguda –és clar!– amb moderació després dels àpats festius, ja que la ingesta de la ratafia afavoreix enormement la digestió i activa la circulació de la sang. Pel que fa a l’etimologia del terme ratafia, sembla que vindria de l’expressió llatina rata fiat (: queda firmat; així sigui) que es verbalitzava en veu alta mentre s’aixecava un vas amb licor per tal de ratificar un tracte fet de paraula, així ho diu Roque Barcía en el primer diccionari etimològic en explicar que “la ratafía se tomaba para ratificar los contratos: Rata fiat!, queda ratificado el convenio o contrato” i, també, Mn. Cinto Verdaguer, ho explica semblantment, en el seu recull de rondalles populars. Tanmateix, als experts en lingüística opinen que vindria d’una corrupció a les Índies del mot alcohol rectifié, és a dir, un licor rectificat. En efecte, la ratafia és un licor estomacal elaborat amb la maceració d’herbes i fruita, habitualment amb nous verdes, pell de llimona, pell de taronja amarga (: alamboner), codony, cireres o guindes, junt amb un bon nombre d’herbes remeieres oloroses (saüc, til·la, sàlvia, orenga, donzell, timó, romaní, entre moltes altres), alguns troncs de canyella i amb nou moscada i alguns claus d’espècia dins d’aiguardent de vi (sovint rectificat). Les herbes poden ser molt variades com és, per exemple, el cas de la Ratafia de l’Ermità que conté, àdhuc, fulles de presseguer i escabiosa….

En la tradició gastronòmica dels caputxins, a voltes, se solia fer la ratafia amb ametlla verda, tal com s’indica en el text d’aquest antic formulari: “Ratafia conventual d’ametlla verda: per una meitadella posarás una lliura de sucre, una lliura d’ametlles picades –ab clofolla y tot– y canyella, ho tires tot a dins una garrafa y se posa a sol y serè durant quaranta dies. Després se colará y se té per a remey. Per fer ratafia ab nous, se posen les nous ab la pell verda a trossos y pela de codony” (BHC, Receptes, s. d.)

nous-verdes

Nous verdes

Els frares caputxins dels anys previs a l’exclaustració de 1835 també elaboraven “L’aigua celeste”, una mena de rosolis o ratafia anomenada “astringent” que, jocosament, els religiosos l’anomenaven també Ros-solium delicatum, i que preparaven tot seguint les indicacions d’una recepta oferta pels monjos cartoixans: “Prendrás una dotzena de nous tendres, aiguardent ab infusió de romaní y donzell, y per porró una lliure de sucre, mitja nou moscada, tres clavells y un bocinet de canyella” (T.A., Recepta copiada a Scala Dei, s. f.). Per la seva banda, la pagesia de Catalunya elaborava la ratafia, o ratacia, d’una manera senzilla i casolana, segons consta en una recepta de l’any 1817 aportada per Joan Baptista Galobardes: “El aguardiente o ratafía de nueces se emplea en las aldeas como remedio estomacal. Se hace del modo siguiente: tómanse doce nueces verdes con sus cáscaras, héchese en media azumbre de aguardiente bueno, después de haberles quebrado un poco, y guardadas tres semanas se le pone un poco de azúcar y se filtra el licor”. La ratafia, que és un licor infusionat molt saborós i altament digestiu, molt recomanable després dels àpats festius, si es pren amb mesura….

Fra Valentí Serra de Manresa,

és religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

About The Author

Related Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà