Tradicions gastronòmiques

Publicat a Catalunya Cristiana el diumenge 6 d’agost de 2017

ABANS DE PRENDRE EL TE, ANQUES DE GRANOTA!

 

Quan el 2015, ara fa un parell d’anys, vaig publicar el recull Cuinar en temps de crisi (reeditat el 2016), els mitjans de comunicació es fixaren en algunes de les receptes més peculiars o curioses, com ara la manera fraresca de preparar unes saboroses “mandonguilles d’anca de granota”. Els antics frares indicaven que les granotes “tenen lo llom vert, ab clapas negras que aumentan ab l’edat; la panxa blanca y las potas quasi lo doble més llargas que’l cos”. Avui, per als seguidors d’aquesta secció estiuenca de Tradicions gastronòmiques, us vull oferir una curiosa recepta per a guisar granotes “a la caputxina”, i que trobem escrita en un estil força arcaic: “Hauràs de pescar las granotas a últims d’istiu, abans de lo aparellament. Després de rentar-las bé ab aigua tèbia, tallarás las potas ab las ancas, que aquestas són gelatinoses y molt gustoses. Aquestas anquetas has de presentar-las en lo refectori fregidas ab taronja amarga y assaonades bé de sal y pebre. Prô tingas present que també podrás fer ab la carn d’ellas unes bones y sabroses mandonguilles, si els llevas los ossets y picant bé las potas y las ancas assaonant-las ab totas las espècias. A la massa hi posarás un poch de pa ratllat, rovells d’ous cru y algo de sal. També tindrás a punt such de cigrons y llard, luego en farás las mandonguilles de granota, que abans de servir-les als religiosos las has de quallar ab rovell d’ou y agre de llimona. Fetas així agraden molt als frares, perqué són una menja molt delicada y sanitosa” (Receptari, s. f.). Actualment, les anques de granota guisades (i encara més les mandonguilles de granota!), són una raresa gastronòmica—certament, un plat una mica exòtic–, però que és molt apreciat pels amants de la bona taula.

Pel que fa al te (llat. Thea sinensis), es una poció que sol venir molt de gust de prendre’n una tassa després d’un àpat amb mandonguilles d’anca de granota. Amb el pas dels anys, a poc a poc, la beguda del te s’ha anat introduint als països occidentals com alternativa del cafè. La infusió de te gaudeix de nombroses propietats terapèutiques, segons la varietat infusionada. Per exemple, el te verd té propietats antioxidants i contribueix a evitar l’envelliment prematur dels teixits de l’organisme; el te negre és un poderós diürètic i millora la respiració, mentre que el te blanc ajuda a reduir els nivells de colesterol. Tanmateix, la poció més digestiva és el te roig, o vermell, agraciat amb una gran capacitat de reduir els greixos i, finalment, hi ha l’ anomenat te “blau”, que pot ajudar a prevenir el risc d’un infart. Els antics caputxins, però, solien fer les infusions i les “bullidures” amb Te de roca (llat. Jasonia glutinosa), que és una planta molt apte per a temperar el mal de ventre i promoure una bona digestió, especialment després dels àpats una mica forts… A l’article vinent us vull parlar, si a Déu plau, dels naps i les trumfes en la cuina caputxina.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà