Guisats del frare

Les pitances dels frares

i l’olla quotidiana dels pobres

  

Pel que fa a les pitances dels frares sembla que, etimològicament, el terme pitança, ve del terme pietat o pietança (: plat de caritat); és a dir, aquella alimentació suplementària que es donava als religiosos a taula. Aquest origen etimològic lliga, d’alguna manera, amb la definició que hi donà l’any 1611 Sebastián de Covarrubias en el Tesoro de la lengua castellana: “Llaman pitança la limosna que se da al sacerdote que dice la misa”. D’altra banda Julio Casares, l’any 1948, en el Diccionario ideológico de la lengua española, al terme  pitança hi donà un sentit molt més aproximat a l’aplicat pels frares i monges d’època moderna i contemporània: “Alimento cotidiano. Ración o comida que se distribuye a los pobres”. El diccionari de la Reial Acadèmia ho perfilà molt més encara: “Ración de comida que se distribuye a los que viven en comunidad”, mentre que el reverend Pere Labèrnia (†1860), per la seva banda, en el Diccionari de la llengua catalana indicà que, pitança, és “Tota vianda que no és pa ni vi, és la posada de carn, cansalada, ciurons o mongetas y verdura. Olla”, i recull, alhora, l’expressió “Pitansa doble: lo estraordinari que se sól donar en algunas comunitats en dias clássichs” [: alimentació suplementària de pietança, o plat de caritat], com era, per exemple, el primer plat, o entrant, servit als convents caputxins en algunes festes com a pitança que, en alguns casos, era elaborat a base de naps cuinats.

En els convents de caputxins d’arreu d’Europa es preparava, cada dia, com a “pietança” la popular “olla dels caputxins” o, també, la “sopa dels pobres” que, a més de servir-se al refetor dels frares, també se solia repartir simultàniament a la porteria a benefici dels necessitats de les poblacions i dels pidolaires que s’hi trobaven de pas. Aquesta“sopa dels pobres” era una pitança força ben condimentada i era guisada de forma semblant a la que es menjava en les cases pairals de casa nostra. En una antiga recepta se’ns indica la manera de cuinar l’olla dels caputxins:

Cuina catalana“Posa la olla al foch ab lo caldo, y quan bulli tira-hi algun nap, algun ull de col blanch y de tota mena de verdura, y tot capolat. A més, hi tires castanyas, cascabellitos, prunas, un puny de mongetas y altre de ciurons; y això primer quan sia perbullit, posa-hi també bossins de codonys y cabeças de alls senceras, espècias, y safrà al últim. Y en havent bullit tot assò un quart [d’hora], tira-hi lo arròs y adverteix que, cada lliura de arròs té de correspondrer una maitadella y mitja de caldo, y quan hage que lo arròs bulli, tira-hi els fideus; a no ser que fossen dels més grossos, que en est cas tira’ls-hi ab lo arròs junt, que los fideus fins ab un bull ja són cuits, y per assó no aprofitan posats ab verdura. Després, al cap de un quart que lo arròs bullirà, treu la olla del foch, y posa-hi lo safrà, y fes que la olla reposi un quart llarch; al cap d’un quart vaja a taula, y mira primer si està entremig de clara y espessa; si és massa espessa tira-hi del caldo que te ha quedat, si és massa clara escorra algo de caldo”; ( Ms-1938 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, ff. 5-6).

Fra Valentí Serra de Manresa,

religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà