1 de novembre, Tots Sants

Fins aquí hem arribat

       

Vet ací un nou quadern de la Col·lecció l’Ermità, el sisè, suggeridorament titulat Fins aquí hem arribat. Què fem i com celebrem el darrer adéu, on els estudiosos Amadeu Carbó i Jordi Cubillos ens presenten una excel·lent guia per a la comprensió dels continguts, rituals i costums populars entorn de la diada de Tots Sants, la commemoració dels Fidels Difunts i la castanyada, especialment en els nostres dies en què el tractament de la mort ha sofert un canvi de paradigma i de ser una realitat molt quotidiana, ha passat a ser un realitat proscrita….

Origen de la festa de Tots Sants

Us vull oferir en aquesta nota algunes dades complementàries a propòsit de l’origen litúrgic de la festivitat de Tots Sants. El dia primer de novembre, Tots Sants, és una de les festes del calendari cristià més antigues i de més arrelament popular. És una festivitat que fou especialment potenciada a finals del segle X amb la introducció, l’endemà mateix, amb la commemoració litúrgica de tots els fidels difunts.

L’origen de la festa de Tots Sants cal situar-la a redós del temple romà que l’emperador August dedicà a tots els déus del paganisme i que anomenà Pantheon. Més tard, durant el temps de l’emperador Focas (entre els anys 607 i 610) el Papa Bonifaci IV hi féu traslladar els cossos dels màrtirs que havien estat sebollits a les catacumbes durant les terribles persecucions que havien afligit els cristians. El 13 de maig de l’any 610 el papa féu la cerimònia de dedicació o consagració de l’antic temple del Pantheon, que el bisbe de Roma convertí en una basílica cristiana dedicada a Santa Maria i a Tots els Sants.

Dos segles després, l’any 835, el Papa Gregori VII traslladà la memòria litúrgica de Tots els Sants al dia primer de novembre per tal de significar la victòria de Crist i dels Sants per damunt de les falses divinitats. D’altra banda, Sant Odiló, quart abat de Cluny, l’any 998 instituí, per a l’endemà de la solemnitat de Tots Sants, la commemoració de tots els fidels difunts i aquest costum, inicialment monàstic, passà a tota l’Església.

La tradició de la castanyada

Més enllà de la celebració litúrgica, actualment no tant participada per mor de la secularització de la fe cristiana a Occident, sí que en la vesprada de la solemnitat de Tots Sants a Catalunya s’ha mantingut el costum de fer una castanyada familiar que, segons sembla, provindria de la pervivència cristianitzada d’una antiga festa ritual funerària on es menjaven castanyes torrades en un àmbit estrictament casolà, tal com s’afirma en la dita popular “Per Tots Sants, castanyes i panellets”. En la tradició popular de casa nostra es configurà la creença que, després de resar en família el Sant Rosari, per cada castanya que es menjava aquella vigília s’alliberava una ànima del purgatori. També, entorn de la festa de Tots Sants es començava a menjar, com a complement alimentari, l’arrop i la fruita confitada durant l’estiu.

El folklorista Aureli Capmany oferí una bella descripció de les antigues castanyeres de Barcelona:

     “Muntar una parada per a torrar castanyes no era pas del tot una cosa massa senzilla. Primerament s’instal·lava un pal de fusta amb tres peus perquè s’aguantés dret, i de l’extrem superior del pal en sortia una altre de petit en posició horitzontal de manera que el conjunt prenia la forma d’una forca, d’on es penjava un llum de cuina, dit també de ganxo, i per tal que el vent no l’apagués s’emparava amb un cabàs. Al dessota s’hi posava un «quatre peus» de fusta que servia per aguantar el cabàs amb les castanyes. La castanyera, asseguda, tenia al seu davant un fogó on cremava estelles i encenalls. En aquest fogó eren torrades les castanyes mitjançant una gran paella de ferro amb forats, i com que les flames del foc llepaven les castanyes per tots costats, les feien tornar negres, resultant que emmascaraven les mans dels que les tocaven, però, en canvi, tenien molt més bon gust que les d’ara. Amb l’ invent dels fogons anomenats «de copa» i la substitució de la llenya pel carbó, es va perdre el tipus tradicional de les castanyeres i ja no s’han menjat mai més les castanyes tan ben torrades” (Calendari de llegendes, 290-291).

A més de llegir el calendari d’Aureli Capmany (de qui hem celebrat enguany el 150 aniversari de la seva naixença), us convido a llegir aquesta excel·lent guia, tan orientadora, preparada per Amadeu Carbó i Jordi Cubillos, sobre què fem i com celebrem “el darrer adéu”, junt amb les celebracions populars entorn de la festa de Tots Sants que acaba de publicar Edicions Morera, i em plau d’acompanyar aquesta nota històrica complementària a l’esmentat quadern núm. 6 de la Col·lecció L’Ermità amb la reproducció d’un magnífic gravat popular que representa les Ànimes del Purgatori, ara acolorit i redimensionat per la perícia tècnica de NorbertFoto.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà