Lluís Marmi,

l’agraïment d’un llibreter transhumant

 

El diumenge 8 de març a Mollet de Peralada a les vuit del vespre, vàrem plegar de la Fira del Vailet i del Bacallà.

Es va viure uns dels tancaments de fira més tristos que he vist mai. Ens vàrem acomiadar entre els firaires, companys d’aventures que ens retrobem sovint per tot Catalunya. Tots havíem vist les notícies d’Itàlia i, per tant, érem conscients que això del confinament per la Covid 19 aniria per llarg, així que amb poques paraules cadascú va tornar cap a casa.

El que no m’esperava és que en menys d’una setmana tot el calendari de fires, festivals, simposis, etc.. on havia de participar amb una parada de llibres transhumant de cultura popular i tradicional, se n’anés en orris. Tota la programació des del més de juliol fins a l’octubre, en menys de dos dies, va quedar totalment esmicolada. Semblava la tempesta perfecta: firaire, autònom, dedicat a la cultura popular i, a més a més, venedor de llibres,… Era sotmès a una constant pluja de males notícies que queien per tot arreu.

Però quan semblava que la cosa ja no es podia complicar més, la situació es revertí sobtadament. Aparegué la col·laboració inesperada de tota la gent que m’havia conegut per les fires, que em trucaven per animar-me i també per comprar llibres. Alhora, les comandes a la pàgina web van anar augmentant i, tot i que no era per tirar coets, en aquestes circumstàncies ha estat important per pujar la moral. D’altra banda, gent de mitjans de comunicació digital es mostraven preocupats i em conviden als seus espais i programes. Moltes entitats que comptaven amb mi per muntar la parada de Sant Jordi van decidir programar-la de forma virtual i van continuar sol·licitant els meus serveis. I quan l’opció més fàcil era desprogramar fires i festes, aquestes s’adaptaren digitalment i em van demanar vídeos i intervencions en directe perquè tothom des de casa les pogués seguir. Evidentment, estem parlant de cultura popular i aquest no parar semblava un miratge, amb tothom mobilitzant-se perquè res s’aturés i reinventant espais i projectes contínuament.

Haig de dir que el que més m’ha sorprès de tota aquesta situació és veure el sobtat i important suport cap a la cultura i la grandíssima voluntat perquè aquesta no defalleixi. En definitiva, l’opinió que la cultura tradicional és prescindible és mentida. Ella esdevé, sortosament, un punt de connexió entre les persones i, per tant, no podem obviar que la cultura és viure entre nosaltres.

Lluís Marmi

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà