Article publicat al Calendario del Ermitaño 2011

La coordinació del temps:

l’hora internacional

 

Durant molt de temps s’aplica a les nacions l’hora local de cada població, un fet que provocava remarcables confusions sobretot a partir del segle XIX, quan mitjans de comunicació com el ferrocarril o el telègraf es desenvolupen enormement. Per això, es va plantejar la conveniència d’unificar l’hora dins de cada nació, aplicant, generalment, la que corresponia a la capital. Així és com, per exemple, el servei ferroviari a Espanya es va regir durant molts anys per l’hora del meridià de l’Observatori de Madrid. Llavors, l’hora era la mateixa en totes les estacions ferroviàries del país.

El creixent desenvolupament del comerç i les comunicacions va fer que la relacions entre països fronterers anessin en augment, davant la qual cosa es feia necessari unificar la qüestió de l’horari. Un clar exemple de la necessitat d’aquesta unificació es donava entre Espanya i França: l’hora espanyola ajustada al meridià de Madrid diferia en 24 m. i 6 s. amb l’hora francesa, que es regia pel meridià de París, i els horaris de trens internacionals, així com també els viatgers que passaven la frontera en una o altra direcció, necessitaven tenir present aquesta diferència i modificar la marxa dels seus rellotges per evitar confusions que els podien ocasionar notables perjudicis.

Ja en la Conferència del Meridià celebrada a Washington en 1884, es va plantejar la idea de triar un meridià únic que reemplacés els nombrosos existents i es va recomanar l’adopció d’un sistema uniforme d’hora universal. Per fixar aquesta hora es faria servir el sistema dels Fusos horaris, pel qual la superfície terrestre es dividia en 24 parts per calcular l’hora internacional (1 fus = 1 hora). Cada fus té com a límit dos meridians separats entre si 15 graus, que resulten de dividir els 360 graus de la circumferència terrestre en 24 parts / hores. El meridià de Greenwich (Londres) es prendria com a base per traçar els fusos horaris. El dia universal començaria a mitjanit (hora solar) en Greenwich, i tindria una durada de 24 hores.

Però no va ser fins al cap de vint-i-vuit anys quan, en l’anomenada Conferència Internacional de l’Hora celebrada a París en 1912, es va aprovar la regulació internacional dels fusos horaris proposats a Washington, i Espanya i disset nacions més se sumen a un acord per posar en pràctica el que ja havien regulat els científics anys abans.

Com ja s’ha esmentat, el sistema de fusos horaris establia que la diferència d’uns llocs a uns altres fos d’hores senceres i completes i, en canvi, coincidissin els minuts i els segons. Així, el globus terraqui quedava dividit en 24 fusos esfèrics iguals, cadascun de 15 º, que tenen com a eix comú el de rotació terrestre. Cadascun d’aquests fusos equival a una hora exacta, i tots els llocs compresos dins d’un fus han de tenir exactament la mateixa hora. La unificació, que abans s’havia fet parcialment dins de les nacions, ara es feia dins dels fusos geogràfics definits. El meridià inicial havia de ser el de Greenwich, situat més a prop de la cantonada centre del primer fus, anomenat O, o de l’Europa occidental. Els altres fusos van numerats de l’1 al 23, i marxen sempre cap a Orient; entre dos fusos propers hi ha sempre la diferència d’una hora, i entre dos fusos qualsevol està la diferència d’hores resultant de restar els números que els representen. Així, la diferència d’hores entre Filipines, compresa en el fus 8è i Egipte, que es troba en el fus 2n serà 8-2 = 6 hores; entre les Filipines i Espanya, 8-0 = 8 hores.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà