Remeis de l’Ermità

L’orenga té virtuts pectorals i digestives

 

 

L’orenga (llat., Origanum vulgare; cast., orégano), és una planta molt estimada en la gastronomia per les seves nombroses virtuts estomacals i digestives. En la tradició remeiera pairal i conventual s’ha recomanat de prendre bullidures d’orenga per tal d’alleujar la tos i, àdhuc, s’ha aconsellat de prendre pocions d’orenga als qui pateixen insomni. La flor i fulla de l’orenga, preparades en forma d’ungüent, són força útils per a temperar els dolors articulars i reumàtics, especialment en els casos de torticolis. Fra Jacint de Sarrià, mentre sojornava al convent de caputxins de Vilanova de Cubelles, escriví l’any 1751 que, l’orenga, “aplicada en forma d’emplastre resol las inflors. La flor y la fulla beguda són contra tota espècie de veneno” (BHC, De algunas herbas, f. 156).

Els frares caputxins del convent barceloní de Santa Madrona, on fins a l’any 1835 hi havia una famosa apotecaria conventual, a propòsit de l’orenga, escriviren que es una planta “muy conocida que crece en los bosques montañosos y secos y en los terrenos áridos, y que florece a fines de verano y en otoño, siendo sus flores de un color vinoso. Las sumidades floridas se usan en infusión en los casos de catarros mucosos y en la atonía de las vísceras, y sus hojas, cocidas con agua y dulcificadas con miel, curan el asma y los abscesos de pulmón. El vino infundido con orégano quita el dolor de muelas, cura la garganta haciendo gargarismos y desinflama la boca” (BHC, Pócimas de capuchino, 64).

En la tradició gastronòmica de Catalunya i d’Aragó, l’orenga florida, a més d’emprar-la per a perfumar les carns i la pasta de les exquisides coques dites “de recapta”, sovint s’ha emprat per a confitar i adobar les olives combinada, alhora, amb el timó, el fonoll, l’all i la sajolida.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà