L’hortet del frare

Article publicat al Diari de Girona (secció El Camp) el dissabte, 12 de març de 2016.

Les propietats gastronòmiques i curatives de la carbassa

La carbassera (llat., Curcubita pepo; cast., calabacera) és una hortalissa que, molt possiblement, ja conegueren els pagesos a l’antiga Babilònia. Tanmateix, el conreu es popularitzà a Occident a partir de les nombroses variants vingudes del continent americà. La duresa de la seva escorça evita la deshidratació de la polpa, de manera que les carbasses es poden conservar un temps força llarg i, per aquesta raó, esdevingueren un veritable “tresor de pobres” especialment com a recurs alimentari durant la tardor i l’hivern, que és quan les carbasses són més dolces i aptes per a guisar i fer-ne sopes. La carbassa també es pot cuinar gratinada, fregida o bé ofegada, ja que és una menja força saciant. Es pot dir que de la carbassa s’aprofita gairebé tot; la polpa, les llavors i àdhuc les flors que alguns mengen amanides en els “enciamets” re mineralitzants propis del temps de primavera i estiu.

Els frares caputxins introduïen la carbassa en els plats de llur cuina conventual i en solien posar trossos a l’olla destinada als pobres que servien quotidianament a la porta del tragí dels convents. De notables propietats diürètiques i depuratives, la carbassa aporta molta fibra a l’organisme i afavoreix el trànsit intestinal. A més, la polpa és un bon protector de la vista i de la pell. Les sements, a voltes, han donat bons resultats en les malalties de la pròstata i, sobretot, actuen de poderós vermicida ja que la llavor de la carbassera promou l’expulsió de  la tènia solitària: “en dejú se’n prendran una unça y mitja d’aquestes llavors pelades de carabassa y, després d’una hora de la primera presa, se beurá una unça d’oli de ricí, y passades dues hores ja podrá menjar alguna coseta” (APCC, Terapèutica Antiga, s. f).

En la tradició gastronòmica de casa nostra no podem deixar d’esmentar la presència del carbassó (llat., curcubita oblonga;  cast., calabacín), una hortalissa, molt present en els guisats estiuencs de Catalunya com, sobretot, en la samfaina i en l’escudella de verdures, puix que és una verdura gens calòrica, agraciada amb un alt contingut d’aigua, magnesi i hidrats de carboni. A l’article vinent us parlaré, si Déu vol, sobre el conreu i les nombroses propietats vitamíniques del pèsol.

Fra Valentí Serra,

religiós caputxí i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus

Veure l’article publicat al Diari de Girona e, 12 de març de 2016.

16.03.12 La carbassa

 

Carabassa 1 2

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà