L’hortet del frare

Article publicat al Diari de Girona (secció Camp ) el dissabte, 24 de setembre de 2016.

 

L’all cru estimula les defenses de l’organisme

 

L’all (llat., Allium sativum; cast., ajo) es conrea a les nostres hortes des d’època molt antiga; procedent de l’Àsia Central consta, històricament, el seu conreu a l’Egipte dels faraons i també els horts de Grècia i de Roma. En època arcaica esdevingué una menja molt popular la salsa anomenada allada; una mena d’allioli dotat de gran energia que contenia també mel i mantega i que els militars romans solien menjar abans dels combats bèl·lics. També hi havia en la tradició romana una allada d’elaboració més senzilla que consistia en una picada d’alls amb pa, sal i oli o vinagre (llat., alliatum).

Etimològicament sembla que all és un mot antiquíssim que provindria de l’arcaica llengua parlada pels celtes: on All significaria ardent. Amb tot, alguns filòlegs han volgut indicar que potser vingui del llatí halium (de halo, fer olor, donar mal alè); però, si fos així, com és que no s’escriu Halium sativum, sinó Allium? D’alls n’hi ha alguns de força anomenada, com ara els primerencs “de la cama llarga” de Tortosa, l’all cugul (que és més tardà i de color vermell), i també els de Lleida, Tudela (Navarra), Cullera (València) i d’Arnedo (La Rioja), tots ells molt apreciats pels experts en gastronomia.

        Pel que fa a les propietats terapèutiques de l’all, des d’època antiquíssima l’all cru s’ha emprat, amb notable eficàcia, com a depuratiu, antireumàtic i, més recentment, també s’usa per a reduir el colesterol i per rebaixar la hipertensió, puix que l’all cru estimula les defenses de l’organisme (mentre que cuit perd la seves propietats, segons ho recull una dita castellana: ajo hervido, ajo perdido). L’all és, alhora, un magnífic antibiòtic natural i un poderós contraverí. En les malalties gripals i en els refredats la utilització de l’all ajuda a l’expectoració car dissol les mucositats. Usat en cataplasmes l’all accelera la cicatrització de les nafres de les cames.

alls-1-3

 

Els hortolans caputxins oferiren algunes indicacions força pràctiques a propòsit de la manera adient de plantar els alls en les hortes conventuals: “Los alls se plantan a mig novembre, lluna vella. Volen terra seca y no humida ni grassa. Se planten a quatre dits de distáncia. Entre los alls se pot sembrar llavor de espinachs, que s’hi fan molt bons, y llavor de enciam. Se fan dolsos los alls si, al plantar-los, se posa en la terra pinyolada, o bé oliva mòlta o bé morca. Las dents del all se posan per líneas en los caballons o crestalls o eras alomadas, y no convé regar estas plantas sinó en temps de calor o de molta sequedat” (BHC, Lo jardiner hortolá, V-2). Els alls se solien començar a plantar d’octubre a abril (segons la comarca), i era força freqüent a Catalunya sembrar-los poc abans de començar l’Advent posant com a límit el mes de febrer, segons s’indica en les dites populars: “Si vols tenir l’all coent, planta’l per l’Advent” i, també “Per Sant Blay, se sembra l’ay [: all]”. Els frares caputxins, tradicionalment, plantaven els alls una mica abans del començ de l’Advent, car els solien sembrar a mitjans de novembre, entorn de la festa de Sant Martí, puix que, segons la dita conventual: “Si vols l’all bo y fi, planta’l per Sant Martí”. A l’article vinent tractaré, si a Déu plau, sobre les castanyes.

 

Fra Valentí Serra,

religiós caputxí i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus

 

lall

About The Author

Related Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà