L’hortet del frare

Sobre la manera d’adobar la terra de conreu 

 

A partir de l’any 1835, com a conseqüència de la supressió de la vida religiosa, els exclaustrats caputxins es preocuparen de posar per escrit les principals tradicions que havien donat identitat i fesomia a la seva peculiar forma vitae, especialment recopilaren els costums agraris més lligats a la vida conventual i pairal catalana dels segles XVII i XVIII. A la Catalunya setcentista havia estat molt destacable l’aportació dels frares al conreu de les hortes i jardins, tant, que quan l’any 1852 fou estampat per primera vegada el llibret Lo jardiner hortolá y florista l’editor de l’obra volgué assenyalar expressament que “esta obra és dimanada de un ex-Religiós Caputxí [: exclaustrat!], fanátic (així pot dir-se) en lo particular, que se dedicá casi exclusivament en lo cultiu de la terra, en matèria de flors singularment” (Lo jardiner hortolá, Introd., f. 1).

Els frares caputxins posaren en relleu que, adobar o femar la terra convenientment, i preparar-la per al conreu de flors i hortalisses, és una tasca imprescindible, per tal de garantir una bona floració de les plantes de jardí i, sobretot, per gaudir d’una bona collita de verdures i llegums. El pare Ignasi Arena de Piazza, en un text manuscrit de l’any 1800 conservat pels caputxins de Sarrià, àdhuc recomanà de garbellar acuradament la terra destinada als horts i jardins, tot extirpant les arrels de l’agram, per tal d’afinar-la al màxim i, així, purificar la terra de conreu de les herbes més nocives a l’horticultura.

A més, els frares caputxins per a preparar adientment la terra de conreu solien reciclar la cendra de les fogaines. Aquesta cendra era usada pels frares, ja fos per a netejar els atuells de la cuina a guisa de lleixiu (especialment quan eren molt llardosos), ja fos per a netejar i desembussar les canonades obstruïdes amb una barreja de cendres i aigua (posada en repòs dins dels canals o tubs durant unes hores i, després, hom hi afegia aigua ben calenta) però, sobretot, els frares usaven la cendra per afinar i adobar la terra dels horts conventuals, puix que les cendres duen una gran quantitat de sals minerals aportada per la combustió de la fusta.

A propòsit de l’adob i de la qualitat òptima dels fems (que tothora cal emprar prudentment i amb mesura), el reverend Ignasi Arena de Piazza, en les pàgines del ja esmentat tractat agrari que l’any 1800 traduí de la llengua italiana a la catalana el reverend Josep Fons –i que fou aplicat per conrear  l’hort dels frares caputxins de Sarrià–, ja es posaren en relleu quines eren les principals preferències dels pagesos i jardiners a propòsit dels adobs: “Alguns prefereixen una espècie de fems a una altre; uns alaban ab particularitat los fems de excrements de vacas per ser replens de sals volátils. Los pagesos y floristas estiman molt los de colom, y també los de estable, los de corral de ovellas o cabras, així com la terra treta de dits corrals [anomenada xerri]. Se’n han provat uns de molt bons, fets de fullas y [h]erbas de qualsevol espècie mescladas ab terra”. Fra Ramon, el popular ermità del Pirineu, sol adobar   l’hortet de l’observatori amb gallinassa, estovada però amb aigua i consumida, després,  a sol i serena per tal de no recremar la terra.

 

Fra Valentí Serra de Manresa,

és religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà