Remeis de l’Ermità

Les múltiples propietats de la malva

Malva 2La malva (llat., Malva silvestris; cast., malva) és una herba remeiera que creix de manera espontània en tota mena de terrenys, especialment en els erms i en els indrets boscans relativament humits. Els antics afirmaven que la malva vera (o reial, llat. Althaea rosea) és una planta medicinal omni morbia, és a dir, que ho cura tot!

L’acció de la malva és lleugerament laxant i, sobretot, ajuda a estovar la tos seca. Segons la tradició caputxina la fulla de malva presa en infusió també atenua l’ardor d’orina i la flor de la malva, aplicada externament, és un excel·lent antiinflamatori, especialment apte per a les picades de vespa i d’abella. La flor de la malva formà part de la famosa “tisana de les quatre flors”, essent molt eficaç la seva aplicació per ajudar a expectorar i superar les malalties asmàtiques i els atacs forts de tos.

La malva vera i el malví (llat., Althaea officinalis) s’empren de manera ininterrompuda des de l’Edat de Pedra com a expectorants ja que de l’arrel seca i pelada se’n ha fet secularment un decuit excel·lent contra la tos i, també, amb les fulles de la malva i del malví s’han elaborat excel·lents pocions per a gargarismes i glopeigs quan hi ha afeccions a la gargamella i a la boca.

En la medicina popular el malví s’ha aplicat en forma de cataplasmes per a temperar les inflamacions de la pell i, begut en infusió, s’ha mostrat força eficaç en alguns casos d’inflamació dels ronyons i en casos de les diarrees, tal com ho descriví fra Jacint de Sarrià (†1778) mentre sojornava al convent de Vilanova de Cubelles, tot assenyalat que: «Lo decocto de malva, donat a beurer calent tempera lo ardor de la orina y dels rinyons, y beguda ab mel ablaneix lo pit, y convé molt se posi als emplastres, per a que mitigue lo dolor» (De algunas herbas, f. 138), mentre que els caputxins del barceloní convent de Santa Madrona, per la seva banda, se serviren de la malva per a combatre el mal d’orella i, també, com a poderós expectorant: «Sus flores se usan en tisana, y son sudoríferas y emolientes, y se utilizan sus vapores, o vahos, en baños para combatir las enfermedades de los oídos. Sus flores entran en la composición de las llamadas flores cordiales. La flor de malva, especialmente la negra, usada en infusión, cura los males de la garganta y resuelve las mucosidades del pecho. De ordinario se usa mezclada con el verbasco o gordolobo» (Pócimas de Capuchino, 61).

Fra Valentí Serra de Manresa,
arxiver dels caputxins i autor de Tornar als remeis de sempre

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà