La forja i el gremi

 Publicat al Calendari de l’Ermità l’any 2009.

 

Farga Color

Obrador d’un serraller, tal com apareix en el llibre de les professions de Hans Sach (1568). S’hi pot veure la típica manxa de Ferrer, de fusta i cuiro accionada a mà.

Enclusa sepia 2 

El  treball de forja  és la deformació  del ferro en calent, a cops de martell,  sobre l’enclusa,  per tal de  donar forma al metall i  obtenir objectes útils.  Els objectes fets  de ferro forjat  eren d’allò  més variats :  reixes, baranes, picaportes, molles, panys, claus, frontisses, capfoguers, ferradures, armes, eines per a l’agricultura, etc.  Es interessant constatar  que a la majoria dels objectes realitzats  amb el treball de forja  la utilitat  anava unida  amb la bellesa  i això fou així  durant segles. I  veiem com  a l’estructura útil  es superposaven les figures fabuloses de dracs, àligues, galls, elements florals,  espirals,… Els forjadors eren especialistes que dominaven un ofici artesanal  que requeria gran expertesa i  al mateix temps gust artístic.

El metall que empraven els forjadors  fou durant molt temps   el ferro dolç obtingut a les fargues  on els minerals de ferro  o menes (generalment  òxids) eren reduïts  en un forn  per l’acció  reductora  del carbó vegetal.  El producte que era obtingut a la farga era una massa sòlida (el masser) que era sotmesa  als cops d’un gran martell  accionat per una roda hidràulia. Amb aquesta operació el masser era transformat en peces  allargades de secció quadrada o rectangular. Els forjadors  triaven a la farga  les peces més adequades  per als objectes que havien de fabricar  i les duien al taller de forja,  on eren sotmeses  en una fornal a successius rescalfaments ,  per tal de mantenir el grau de plasticitat  adequat per  a deformar-les a cops de martell,  fins a obtenir la forma desitjada.

Hem vist que, en el  taller de forja, hi havia   com a eines principals, el martell, l’enclusa i la fornal, però  també hi havia malls de diferents grandàries, tenalles també de diferents mides i altres eines.

La  continuïtat  de l’ofici  es produïa  per mitjà dels aprenents  que, en el taller, anaven rebent  els secrets de l’ofici,  directament del mestre forjador, fins que estaven en condicions  de continuar treballant en l’ofici  d’una manera més autònoma, com a fadrins i, més endavant, com a mestres. En un taller de forja acostumava a haver-hi  un mestre, un fadrí, un manxaire i un o dos aprenents.

En temps remots, el forjador construïa peces de totes menes, però ben aviat van apareixer les especialitzacions  i l’ofici de forjador o ferrer es va subdividir  en diveses  professions. Aparegueren els ganiveters,  claveters, ferradors, escopeters, calderers,  daguers, canoners, rellotgers, llanterners,… Avui,  quasi totes aquestes especialitats  han desaparegut i només queden, en zones rurals, petits tallers de ferrer que aglutinen  en un de sol tots els oficis  del ferro que encara perduren.

EL  TREBALL DE  FORJA  I  ELS  GREMIS

A l’alta edat mitjana  els artesans  de les ciutats,  pertanyents als  diferents oficis,  es   constituïren en agrupacions anomenades lògies, formades per treballadors  especialitzats  a les ordres d’un cap.  Fou  l’any 1200  quan el rei Pere el Catòlic  signà el privilegi de “Pau i Treva”,  pel qual acollia,  sota la seva protecció,  a  menestrals de  diferents oficis.  Aquest primer document  significa ja un inici d’organització.  No va ésser  fins els segles   XIV I XV quan, definitivament, hom donà  forma de gremi  a les associacions  que, fins llavors, assajaven d’organitzar, de forma  corporativa, els oficis.  Les corporacions gremials,  en un  primer  moment,  presentaven  un caire  benèfico-religiós,  però  també  representaven  una  eina  per a resoldre  conflictes   entre  els agremiats  i  altres artesans.  Als artesans  els convenia  de formar part del gremi, car  aquest  defensava el seu treball  de l’intrusisme i  de la competència deslleial.

L’any 1380  el  rei Pere el Cerimoniós  aprovà i signà  els Capítols Fundacionals  del  Gremi de Serrallers i Ferrers de Barcelona.  Aquests primers Capítols  tenien un caràcter  benèfico-social.  Fou en els nous privilegis,  que diversos reis  anaren concedint,  quant es produí  l’evolució  cap a un sentit  més corporatiu  del gremi.  Sense perdre  de  vista  la vessant  social,  hom es preocupava  de la problemàtica del treball.  Els Capítols  fixaven  els pagaments  que havien de fer  els agremiats;  l’obligació d’assistir  als enterraments  dels confrares;  les oracions que havien de resar  en sufragi del difunt;  com actuar en cassos de  malaltia greu;  la manera de celebrar  la festa de Sant Eloi, patró del Gremi;  la participació  espiritual  que haurien de dispensar al rei,  la reina i els infants  en tots els actes piadosos.

Vint anys després de l’aprovació dels primers Capítols fundacionals, el Gremi presentà al rei Martí l’Humà uns nous privilegis, per a afegir als anteriors Capítols, que el rei  signà l’any 1401. Les novetats d’aquests privilegis  foren  :

–  Control  més  rigorós de les fornals.

–  Contractes amb els aprenents,  que els comprometien  a no canviar de  mestre i  que  cap  intervingués  en l’obra que  estava fent un altre.

Després dels privilegis del rei Martí,  s’integraren al Gremi diversos ofiicis que tenien en comú  treballar els metalls i fer servir el foc:  serrallers, daguers, ferrovellers, etc.

En quant a l’organització del treball, el Gremi era molt estricte. L’any 1452, per a poder obrir un taller i fabricar peces calia passar un examen davant dels prohoms.

Al segle XVI trobem encara dos nous privilegis, concedits pels reis Carles I i Felip II. L’esperit d’ambdos privilegis és el de reforçar l’ofici,  protegint els examens i vetllant per la qualitat  de les obres.

La relació entre el Gremi i la Corporació Municipal fou molt estreta  durant segles. El govern municipal tenia una Assemblea Consultiva, constituïda per prohoms sense limitació de nombre, que  el rei Jaume I el Conqueridor limità el 1258 a dos-cents prohoms i el 1265 es reduí a cent persones i, per això, s’anomenà Consell de Cent. Aquest Consell el constituïen diferents estaments.  El nomenament dels menestrals es realitzava amb l’acord dels Gremis i aquests es consideraven honrats  prenent part  en el govern de la ciutat. Per això en el Consell de Cent s’hi trobaven membres del Gremi de Serrallers i Ferrers. Els Gremis també feien un altre servei  a la ciutat :  defensar-la  en cas d’atac de l’enemic o  en cas de revolta. En tals situacions, els ferrers defensaven la part de la Porta  de Sant Daniel i els serrallers el baluard de Sant Francesc.

L’any  1714,  el Consell de Cent  fou abolit (igual  que  les altres institucions  de govern  de Catalunya) pel Decret de Nova Planta. L’any 1758 fou creada la Junta de Comerç de Barcelona, institució rectora de l’activitat comercial i industrial catalana, que representava un altre concepte de l’organització social.  Els Gremis van mantenir-se,  però  depenien  de la Junta de Comerç. Sembla  que es varen  mantenir  perque  representaven  una font segura d’ingressos.

L’ART DE LA FORJA :  ESPLENDOR I DECADENCIA

Desde la primera Edat del Ferro  hi hagué  forjadors que fabricaven  estris per a l’agricultura, la manufactura i la guerra.  Però a l’Edat Mitjana  els forjadors  anaren diversificant  els seus treballs i introduint  elements decoratius.

L’Art Romànic, que aparegué després de la decadència de l’Imperi Carolingi, emprà com a element ornamental  les volutes, peces de ferro en forma d’espiral.  Les dobles volutes, que hom clavava a les portes de les esglesies, eren característiques  del capitell jònic.  O sigui, que la doble voluta sembla una reminiscència de la cultura grega.  Del  periode gòtic  son abundantíssims els testimonis que es  conserven. Les reixes gòtiques  començaren a construir-se  cap als inicis del segle XIV  i  s’aplicaren al tancament de les capelles dins de les gran esglésies.  Altres peces  típiques de l’Art Gòtic  català son els canalobres,  decorats amb  lliris, pinyes, fulles,…

A  Catalunya  perdurà el treball de forja a l’estil gòtic durant els segles  XIV i XV,  que foren un període  d’esplendor. Però en el regnat dels Reis Catòlics  les coses començaren  a anar malament.  Econòmicament  hi hagué una davallada molt  forta, sobretot en perdre  els mercats d’Orient, quan Bizanci va caure  en poder dels turcs   i en concedir els Reis Catòlics  a Sevilla el monopoli del comerç  amb el Nou Món  recentment descobert.

En els segles XVI, XVII i XVIII no hi havia  mitjans econòmics  per abordar la construcció  d’importants edificis  públics.  La feina dels forjadors en aquest període, no fou monumental sinó  més aviat casolana :  baranes, balcons, decoració d’interiors, clemàstecs, caixes de cabals, rellotges de campanar, picaportes, panys, eines per al camp,… Les obres de forja  es mantingueren a l’estil  gòtic, si bé  ja en el segle XVI hom adoptà  elements propis del renaixem

Ja  molt avançant  el segle  XIX  s’introduí la fabricació del  ferro  colat  en les obres      de construcció  i  edificis  monumentals.  Això  representà un cop molt fort  per als  tallers de forja, que ja  començaven a no ésser  rendibles.  No obstant, la forja va viure  una època de ressorgiment  degut a la instauració  del modernisme.

EL MODERNISME

El modernisme fou un moviment cultural  i estètic  que es va produir a  occident  a la fi del  segle XIX  i  començament del XX.  En l’aspecte artístic  sol designar uns corrents  de l’art occidental  especialment arquitectònics  i  decoratius.  Fou un  estil  caracteritzat pel  predomini  de la corba sobre la recta,  la riquesa i el detallisme  de la decoració, l’ús   freqüent  de motius vegetals,  el gust  per l’asimetria,  l’esteticisme  refinat  i  el dinamisme  de les formes.

Els arquitectes modernistes  més  destacats foren :  Antoni Gaudí i Cornet,  Josep Maria Puig i Cadafalc  i  Lluis Domènec i  Montaner.  Els arquitectes foren conscients  de que les qualitats dels artesans  eren imprescindibles  per a dur a terme  els seus projectes arquitectònics.  Els forjadors varen ésser  uns dels artesans  que s’integraren  en el corrent modernista  i representaren  un magnífic  complement  per a l’arquitectura.  Fabricaren baranes per a balcons i escales,  bigam, llums  d’escala, mènsules i tota mena de peces  artístiqes de decoració.  En aquests treballs els forjadors retrobaren els seus origens,  els seus símbols i  llegendes.  I   en la seva obra van deixar l’empremta  de  l’home senzill, però creatiu,  lligat amb la tradició, recolzat en un passat  que ha heredat dels seus  pares i avis.

Val la pena fer esment de que el moviment modernista  no solament afectà a  l’arquitectura i  la forja.  A  Barcelona el moviment artístic tingué ressò en  una plèiade   d’il.lustradors, cartellistes, pintors, escultors  i escriptors.

La utilització del ferro forjat a la construcció  va continuar després del període modernista i durant uns anys es feren balconades  i portes d’escala.  Però les noves tecnologies  van anar canviant la fisonomia de les cases  i l’ús del ferro forjat s’en resentí.  En aquest últim període, hi ha constància de l’existència d’uns tallers  on  treballaven  forjadors,  que feren pensar en la possibilitat  de tornar a una altra època daurada de la forja. Però els canvis tecnològics  no solament fan possibles noves coses sinó que fan impossibles les velles. I la forja és  un art ja vell.  I va desapareixent  aquella feina tan lligada amb la tradició : la de la forja i els forjadors.

Estanislau Tomàs Morera  

 

Per saber-ne més:

MASCARELLA i ROVIRA.Jordi: La Farga. Quaderns de la revista de Girona. Diputació de Girona, 1993

GALLARDO I GARRIGA, Antoni; RUBIÓ i TUDURÍ, Santiago: La Farga catalana. Rafael Dalmau, editor. Barcelona, 1993

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà