El salpàs,

benedicció a les cases pairals

 

Fins no fa massa anys, a les comarques de Catalunya, durant els primers dies del temps pasqual se solia procedir a la benedicció de les cases pairals i dels corrals amb aigua i sal. El celebrant, per fer l’aspersió de l’aigua beneïda, usava el salpasser i, a cada llar on havia de passar, tenien a punt un càntir amb aigua i un plat amb sal i una candela –beneïda el dia de la candelera– posada dreta al mig i encesa. En la cerimònia del salpàs el sacerdot procedia a la benedicció segons les oracions del ritual; una benedicció que, actualitzada en el nou benediccional s’ha mantingut, amb el ritus renovat, en algunes parròquies de la ruralia. L’origen d’aquest costum religiós es remunta al record bíblic de la sang que fou aspergida a la llinda dels portals dels hebreus per tal d’alliberar-se de les plagues d’Egipte. Amb la barreja d’aigua i sal dins del salpasser el sacerdot aspergia la llinda de les portes de la casa i també la dels corrals. En alguns indrets, encara avui, es percep el desgast de les dovelles dels portals degut a l’impacte corrosiu de la sal.

Semblaria que el terme salpàs està format per la contracció dels termes sal i pax, car el sacerdot, en les invocacions pròpies d’aquest cerimonial, expressava el desig de pau per als estadants de les cases on impartia la benedicció. Les famílies dels masos guardaven amb cura el càntir amb l’aigua beneïda, que empraven per tal d’omplir durant l’any les piques beneiteres; mentre que la sal beneïda era donada al bestiar per tal d’alliberar-lo de possibles malalties.

Per fer el salpàs, el sacerdot –acompanyat d’un escolà que duia un cistell per rebre les ofrenes– anava passant per les llars de la demarcació parroquial on procedia a beneir la llinda de les portes dels masos on, els estadants, amos o masovers, a més de l’esmorzar o berenar, que oferien al sacerdot i a l’escolà, aquelles cases pairals amb més recursos acostumaven a posar en el cistell d’acaptar una dotzena d’ous i altres queviures i vitualles, com ara formatge, embotits, confitura i fruita seca.

1919. Girona. Foto AEFC.

Durant els dies de la Setmana Santa, especialment el Dijous i Divendres Sant, segons la creença popular, hom pensava que les herbes remeieres adquirien una virtut molt més intensa, augmentant la seva força curativa, especialment en el cas de la sàlvia, l’espígol, el serpoll, la pebrella i el timó o farigola. Segons una tradició popular catalana, l’espígol collit el Dijous o el Divendres Sant, té la virtut de purificar les cases i de guardar-les del perill.

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins

Espígol

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà