L’hortet del frare

Publicat al Diari de Girona (secció Camp) el dissabte 7 d’octubre de 2017.

 

El julivert és vitamínic i estimulant

 

julivert florit

El julivert o givert (llat, Petroselinum sativum i Petroselinum crispum; cast., Perejil) és una hortalissa tinguda com a un excel·lent vitamínic que, alhora, és estimulant i re mineralitzant de l’organisme. En cas d’infeccions urinàries una infusió d’arrel i fulles de julivert sol ser força efectiva. En la tradició ramadera de Catalunya, ateses les virtuts estimulants del julivert, fou emprat per a promoure la procreació de les ovelles, tal com ho recollí el famós botànic Pius Font i Quer (†1964) : “En ganadería se usa el perejil para calentar las ovejas. Se coge cuando está hecho y a punto de echar el vástago florífero; se seca al aire y a la sombra, y cogiendo un manojo se corta de través a pedacitos. Entonces, ya seco, se mezcla a la alfalfa o a la zulla, y se salpica con agua un poco salada. Este pasto calienta las ovejas en todo tiempo del año, y se les echa también a los carneros para que padreen” (Plantas medicinales, 344).

A més, el julivert és un contraverí força eficaç, especialment per a les picades d’alguns insecte. També contribueix a fer molt més digeribles o mengívols aquell bolets que podrien ser lleugerament tòxics. El julivert ajuda, a més, a purificar l’alè i en la gastronomia el julivert forma part de les fines herbes, puix que serveix per a condimentar adientment el peix, la carn i l’arròs, essent un element molt destacat de la famosa picada de la cuina catalana, efectuada al morter on es piquen un parell d’alls, amb alguns pinyons o avellanes torrades i, sobretot un manat de julivert. El caputxí fra Jacint de Sarrià escriví l’any 1751, durant el seu sojorn al convent de Vilanova de Cubelles, que “lo julivert és molt bo per las malaltias del fetge y desarreglaments de la sang”, àdhuc és també molt apte per a fer col·liris per a la vista. En temps més recents el botànic Pere Celestí Palau i Ferrer (†1956) remarcà que les fulles del julivert “són un condiment carminatiu que afavoreix l’expulsió del vent dels intestins” i que, aplicades en cataplasma, ajuden a evacuar el pus i són curatives de les nafres. A més, el seu suc és febrífug i begut per les dones en regula “els períodes escassos” (Les herbes medicinals, 60-61) puix que la sement del julivert, una volta bullida i beguda l’aigua, regularitza el procés menstrual. Els antics caputxins escriviren que “la decocción de hojas de perejil se emplea para combatir la hidropesía y las irregularidades de la circulación. Las hojas frescas machacadas producen efectos resolutivos en casos de tumores, limpian muy bien las úlceras y provocan la cicatrización” (BHC, Fondarella, ff. 44-45). L’arrel del julivert forma part de les cinc arrels aperitives, al costat de l’api, espàrrec, fonoll i galzeran.

Sobre les virtuts curatives de l’arrel del julivert en el llunyà segle XII l’experta doctora de l’Església, Santa Hildegarda de Bingen (†1179), indicà que el julivert, s’ha de menjar cru ja que així té més virtut i és molt apte per a alleujar la febre, el mal de gota, i àdhuc per a expulsar les pedres del ronyó (cf. S. Hildegardis abbatisae Opera omnia, Parisiis 1882, P. L. 197, cols. 1158–1159 “De petroselino”). A l’article vinent, si Déu vol, vull tractar a propòsit de la ruca i les seves nombroses propietats.

 

Fra Valentí Serra, és religiós caputxí

i col·laborador del Calendari de l’ermità dels Pirineus

 

 

 

 

 

 

About The Author

Related Posts

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà