Article publicat al Calednario del Ermitaño de los Pirineos, 2006 

 

ELS CANTIRS DE VERDÚ

 

Terrisser 2Un dels oficis més antics és el de terrissaire. Ja en la prehistòria, al principi del període neolític, els homes aprengueren a confeccionar, amb terra cuita, un gran nombre d’objectes d’ús domèstic. Començant per senzills atuells de cuina (cassoles, plats, vasos) i seguint després per objectes més complicats (cantirs, àmfores, gresols) i elements per a la construcció (teules, maons). I, com que en aquells temps, els homes ja posseíen aptituds artístiques, molts dels objectes eren dotats de formes agradables i d’elements ornamentals: adició de relleus de formes geomètriques o incisions que sovint eren omplertes de pasta blanca.

L’artesania de la terrra cuita ha perdurat fins als nostres dies i, a la nostra terra, algunes poblacions s’han fet famoses per alguns dels seus productes. Entre elles hi ha la vila de Verdú (Urgell) amb la seva indústria ceràmica. En aquesta població, ja s`hi fabricaven a l’edat mitjana molta mena d’utensilis, com cossis, embuts, gibrells, testos i plats). També s’hi confeccionaven teules, (romanes i aràbigues). Però, a l’edat moderna, la producció de terra cuita es centrà en la producció dels famosos càntirs anomenats sillons (o sellons), que son uns càntirs de color negrós, de diferents tamanys i que tenen la propietat de mantenir l’aigua fresca en el seu interior. Aquesta propietat és deguda a la porositat del material que permet que una certa quantitat d’aigua traspúi a l’exterior i s’evapori. L’evaporació contínua d’aigua absorbeix calor i manté fresca la superfície del càntir i també l’aigua del seu interior.

L’elaboració dels sillons, segons la metodologia tradicional, és complexa. Primerament, l’argila ha d’ésser afinada i assecada i la “flor de l’argila” obtinguda es tira a una bassa o cavitat (bassó) que conté aigua. El contingut del bassó es remena continuament amb una fusta, per tal que l’argila es desfaci del tot. La barreja es cola amb un garbell per a separar els grumolls i es passa a la bassa gran. Durant uns quants dies es deixa que el fang es vagi assolant i amb una cassa es treu l’aigua sobrant (la cassa és un recipient de metall unit a un mànec llarg). Aleshores, la capa de fang es treu de la bassa i es col.loca amuntegada sobre una superficie ben neta. En aquest lloc es barrejen les successives capes de fang extretes de la bassa. La barreja es deixa un temps per tal que es confiti, o sigui, adquireixi una bona ductilitat per a poder-la pastar. De la pasta s’en agafa una quantitat adequada i es sotmet a la operació de maurar, que consisteix en realitzar premudes repetides de la pasta en el taulell anomenat maurador. Amb aquesta operació s’aconsegueix estovar la pasta, unir més íntimament les seves parts i fer-la apta per a l’elaboració. Del fang maurat s’en fan uns blocs (pastons) que tenen la quantitat justa per a fabricar una peça i es col.loquen al torn.

El torn està constituït per un eix vertical, a la part superior del qual hi té fixat un disc on es col.loca el pastó amb què ha d’ésser elaborat el càntir i a la part inferior hi té el volant que es fa rodar amb els peus (o per mitjà d’un motor). Mentre gira el torn, l’operari desplega la seva habilitat i, amb els dits va estirant i fent pujar el fang, dona la forma desitjada al càntir i allisa la seva superficie.

La conformació del silló s’acaba amb la operació de guarnir-lo, que és la col.locació de la nansa i els brocs, que han sigut fabricats a part.

Acabada la forma dels sillons, es procedeix a la cocció en un forn escalfat amb llenya. En el recinte on es realitza la cocció, els sillons s’hi col.loquen en posició dreta i formant capes successives. Les boques d’entrada són tancades hermèticament amb toves ( grans rajoles de fang cru assecat al sol) i fustes, subjectades amb terra. La cuita dura unes 12 hores. A la cocció segueix una operació destinada a donar a les peces el color negre-blau que les caracteritza. Això es realitza cremant uns quants feixos de llenya amb les xemeneies ben tapades.

Acabada la cocció i apagat el foc, es deixa refredar el forn durant 3 o 4 dies amb les obertures tancades i a continuació s’obren les obertures de la part de baix del forn per extreure la carbonissa i la cendra. Després s’obren les obertures de la part de dalt i es deixen passar 3 o 4 dies més i, finalment, es procedeix a desenfornar.

Estanislau Tomàs Morera

 

Podeu visitar:

Museu del càntir d’Argentona

Ajuntament de Verdú

“Càntir i selló, és senyal de festejador”

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà