L’hortet del frare

Article publicat al Diari de Girona (suplement El Camp) el 16 de gener de 2016

De l’api s’aprofita tot!

La gran acollida assolida pel llibre Hortalisses i flors remeieres (Editorial Mediterrània 2014, dues edicions) i també Cuinar en temps de crisi (Col·lecció l’Ermità 2015) suscitada, segurament, per l’actual interès per als productes ecològics de proximitat i pel fenomen actual de l’expansió dels horts urbans ha contribuït, també, a la creació d’aquesta nova secció del Diari de Girona, titulada L’hortet del frare, on de tant en tant, us presentaré algunes de les propietats remeieres i gastronòmiques de les principals hortalisses de temporada. Enceto, doncs, la sèrie, parlant-vos de l’api.

L’api (llat., Apium graveolens; cast., apio) és una hortalissa d’escasses calories  que gaudeix de moltes propietats mineralitzants, vitamíniques, diürètiques i depuratives de l’organisme. La seva ingesta és molt útil per a combatre el reumatisme i contribueix  a la neteja de les impureses del trànsit intestinal, essent especialment apte per als que pateixen retencions de líquids i per als que desitgen regular els nivells de colesterol. El peculiar gust de l’api, una mica amargant, el fa molt estimat en l’àmbit culinari, ja que es pot menjar cru en amanides, cuinat en brous o bé dessecat per tal d’emprar-lo a guisa de condiment d’algunes menges.

De l’api –talment com si fos el “porc” de les hortalisses– s’aprofita tot: la fulla, el tronxo, l’arrel i la llavor. L’arrel de l’api és molt aperitiva i forma part de la tisana dita “de les cinc arrels”, integrada per l’espàrrec, fonoll, julivert, galzeran i api. Cal posar en relleu que és particularment activa l’arrel de la variant hortícola anomenada “api-rave”, que és molt agraciada en potassi, ferro i calci. A més, aquesta arrel és molt apte per a guarir les malalties del fetge i dels ronyons, tal com ja ho posà de manifest el pare de la medicina, el famós metge grec Hipòcrates (460-375 a. C.) que elevà l’api al nivell de les plantes medicinals més valuoses.

En la tradició remeiera dels frares l’api fou emprat per a combatre l’asma i la tos i, àdhuc, per a fondre els tumors, tal com es llegeix en un antic receptari: “Prendrás una unça de fulles seques d’ápit bullides vint minuts ab un porró d’aigua; després quan está tebi se li barreja un got de llet, y pres en dejú és molt bo per retornar la veu pels ofecs y per l’asma y la tos. Les fulles matxecades y barrejades ab vinagre y sal serveixen per fondre tumors y pels cops. El suc és bo per curar l’escorbut, les llagues de gargamella y de les cames”; (APCC, Receptari, s. f.).

Pel que fa al conreu de l’api , els antics hortolans dels caputxins escriviren que: “Si se volen tenir uns ápits grossos, extraordinaris, se fará un vall de cerca de tres pams de fondo y dos de amplária. Al vall s’hi tira un pam i mig de fem, sobre dit fem s’hi posa la terra y s’hi plantan los ápits” (BHC, Lo jardiner hortolá, IV-60). Els caputxins sempre han considerat l’api com a una de les hortalisses més saludables i nutritives, ja que l’api és una verdura ideal per a tots aquells que volen reduir el seu pes ja que activa eficaçment el metabolisme. Després d’haver-me referit a les principals propietats remeieres de l’api, us parlaré a l’article vinent, si Déu vol, a propòsit de la pastanaga.

Fra Valentí Serra, és religiós caputxí  i col·laborador de l’ermità dels Pirineus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà