Remeis de l’Ermità 

Col·liris de plantatge

 

Del plantatge (llat., Plantago lanceolata; cast., llantén) també se’n diu l’herba dels cinc nervis, i en alguns indrets peninsulars, especialment a Portugal, l’anomenen orella de cabra. Les seves fulles són molt útils per a fer col·liris per a la vista cansada. El plantatge gaudeix de notables propietats antiinflamatòries i antial·lèrgiques. És una planta molt comú que creix als erms i a la vora dels camins i n’hi ha de diverses menes segons la mida de les fulles: el Plantago media i Plantago major, ambdós de fulla més gran que no pas el més abundós: el Plantago lanceolata; totes les menes de plantatge, però, de propietats remeieres força semblants.

Tradicionalment les fulles del plantatge s’han aplicat per a combatre la bronquitis, la febre produïda per a temperar les afeccions  gripals i per atenuar el mal de queixal i d’orella. També és una planta força útil com a depuratiu i diürètic i per ajudar a cicatritzar les ferides, especialment les bucals. En alguns indrets de Catalunya hi creix també una altra varietat de plantatge de fulla molt estreta (llat. Plantago albicans) que gaudí de molta estima per a combatre els dolors hemorroïdals.

Les espigues del plantatge, quan són a punt de madurar, agraden molt als ocells i  hom acostumava a posar un brot espigat de plantatge dins les gàbies dels ocells cantadors (pinsans, canaris, verdums i caderneres), d’ací que alguns anomenin al plantatge com a  grana de canari.  Antigament, en temps hivernal els pastors de casa nostra solien preparar una bullidura de fulles de plantatge i de malva per tal de fer pocions per a combatre les afeccions catarrals i expulsar les mucositats. De la fulla verda del plantatge macerada amb sal se’n feien cataplasmes per a guarir les mossegades dels gossos i cicatritzar les ferides del bestiar.  A propòsit de les virtuts del plantatge, fra Jacint de Sarrià escriví l’any 1751 que “aquesta planta és freda de qualitat y seca. Restreny los fluxos de sanch, y lo such de dit plantatge cura tota llaga, singularment las de la boca (BHC, De algunas herbas, f. 140).

 

Fra Valentí Serra de Manresa,

arxiver dels caputxins

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà