Article publicat al Diari de Girona (secció Camp) el dissabte 17 de febrer i al Regió 7 el diumenge 18 febrer de 2018.

L’hortet del frare

 

La llimona és protectora del fetge

Avui us vull parlar sobre el conreu i les nombroses virtuts medicinals de la llimonera o llimoner (llat., Citrus limonum), que els antics frares descriviren així: “és semblant al taronger i fa’l fruyt en forma oval d’un groch baix quan está madur, y conté un such agre”. El llimoner té la fulla perenne i amb una floració contínua al llarg de tot l’any. Les llimones neixen sobre branques mixtes i, encara que sigui un arbre autofèrtil, a les hortes cal plantar-ne de diverses varietats per tal de garantir la pol·linització.

Al llimoner li plau el clima temperat i no resisteix les gelades fortes. A propòsit del conreu del llimoner, els frares experimentaren que: “El limonero alcanza un desarrollo parecido al naranjo y es muy sensible a los vientos secos. El limonero prospera en los suelos algo sueltos y sustanciosos, bien abonados con estiércol repodrido. Le conviene humedad, pero no exagerada” (La huerta de San Francisco, 78), tal com escriviren els antics hortolans conventuals.

Pel que fa a les propietats remeieres, la llimona és un dels millors protectors del fetge i, alhora, el seu suc és un poderós desinfectant i és molt eficaç per a quallar la llet destinada a fer matons i formatge fresc. A més, la llimona regularitza les males digestions i alteracions diverses de l’organisme, car promou la formació i secreció de la bilis, i puix que ajuda enormement a metabolitzar les grasses i, sobretot, elimina les toxines.

En la tradició remeiera popular la llimona s’ha emprat, amb gran eficàcia, com a desinfectant de les ferides, per a rebaixar la febre i per alleujar les afeccions de les vies respiratòries, les afonies i les inflamacions de la gorja. La llimona és, sobretot, un dels millors antiescorbútics i la seva utilització es mostrà particularment eficaç durant les epidèmies de la febre groga. El botànic Pere Celestí Palau i Ferrer (†1956) escriví que “l’infús de llimona molt concentrat i usat a glopeigs, és calmant del mal de queixal” (Les plantes medicinals, 59-60) i, a més, el suc de llimona és un bon substitutiu del vinagre en les marinades i amanides. En la tradició remeiera dels caputxins el suc de llimona fou emprat en algunes malalties biliars: “Una copa de caldo de limón es magnífico remedio para la bilis” (BHC, Pócimas de capuchino, 60). La pela de la llimona és ideal per aromatitzar postres, com ara la crema i, també, per fer-ne confitura. A l’article vinent us vull parlar, si Déu ho vol, de la coliflor, que és la “reina blanca” de les hortalisses.

Fra Valentí Serra,

és religiós caputxí i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà