L’hortet del Frare

DE COLS EN MENGEM DES DE L’EDAT DE PEDRA!

 

Des de la llunyana època del neolític, i força segles abans del conreu hortícola de la col, a l’Edat de Pedra, els antics pobladors de la península ibèrica ja tenien el costum de potenciar el gust dels brous i sopes amb fulles de col. Des temps pretèrits la col s’ha esguardat com una planta comestible, ateses les seves fulles amples i verdoses de gust tan peculiar que, alhora, són molt agraciades amb virtuts remeieres.

En efecte, la col (llat., Brassica oleracea; cast. berza, col; basc, aza o azi) es conrea arreu d’Europa des de fa milers d’anys. Fou una hortalissa molt estimada pels celtes i pels romans car gaudeix de nombroses propietats terapèutiques, essent especialment afavorida amb virtuts molt aptes per a fer cataplasmes per a guarir les nafres i els tumors externs. Els navegats l’usaven per a combatre l’escorbut, fen una mena de choucroute amb fulla de col. Els antics frares caputxins confitaven la fulla de col tot deixant pansir les fulles blanques interiors, que escaldaven i les conservaven cobertes amb vinagre. Aquesta col confitada a la caputxina, acompanyada d’olives, ceba i bacallà esqueixat (o bé amb arengades a la brasa) hi dóna un gust excel·lent!

De cols n’hi ha una gran varietat, algunes malaguanyadament s’han perdut i ja no es conreen, com ara la col de fuada, cultivada a les hortes conventuals dels caputxins. En temps passats tingueren molt renom, per les seves propietats gastronòmiques, la col verda o primerenca, la col capdellada o de soldat, la col gitana (dita també romana o crespada), la borratxona, la col de brot o d’hivern. Actualment, les principals varietats són la col blanca, la col verda, la col morada (o llombarda), la col de brot, la de paperina, l’arrissada, la col caputxina… En la tradició pairal era molt estimada la col de pell de galàpet; car aquesta varietat adquireix un gust molt particular i inèdit quan es veu afectada per les glaçades.

Els antics hortolans conventuals ja posaren en relleu en llurs escrits que: “El cultivo de la col es uno de los más antiguos. La col requiere climas húmedos y templados; no obstante, existen variedades resistentes a los fríos. Necesita mucha humedad, y por ello debe regarse o cultivarse en suelos frescos. Si se escalonan convenientemente las siembras las coles pueden cosecharse en todo tiempo. La col manifiesta gran avidez por los abonos, y el estiércol descompuesto da excelentes resultados, como también las aguas negras. Las coles picadas ligeramente al mortero y aplicadas en forma de cataplasma son muy útiles contra el reumatismo, podagra, inflamaciones del hígado, riñones y llagas del estómago” (BHC, Pócimas de capuchino, 51-52). D’altra banda, el famós metge imperial i pontifici, Andrés de Laguna (†1560), recollí en els escrits de Pedani Dioscòrides que “la berza doméstica, si ligeramente cocida se come, ablanda el vientre, y si se come a la fin del pasto, ataja todos los daños del vino y de la embriaguez” (Acerca de la materia medicinal, 204-205). A l’article vinent, si a Déu plau, us parlaré del conreu i de les nombroses propietats vitamíniques i remeieres del morritort, que fou una verdura molt estimada en les enciamades, o amanides, pairals i monàstiques de temps antics.

 

Fra Valentí Serra, és religiós caputxí

i col·laborador del Calendari de l’Ermità dels Pirineus

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà