L’hortet del frare

Horts “urbans” en convents de ciutat

                                      

Frare regant hort 3

El destacat historiador dels framenors caputxins fra Basili de Rubí (†1986) en els seus estudis sobre el primer segle de vida caputxina a Catalunya, ja volgué posar en relleu –i de manera ben explícita– que els antics frares conreaven molt curosament llurs hortes conventuals que encerclaven de flors i plantes remeieres. Amaven la botànica i prengué celebritat, a Barcelona, el jardí anomenat de Jericó del convent de Montcalvari. Amb les flors embellien els altars i amb les plantes remeieres tenien tota classe de formularis i receptes per a guarir qualsevol malaltia.

En el coneixement de les herbes remeieres, formularis i receptes a la Barcelona del segle XVIII destacà el religiós caputxí fra Salvador de Barcelona (†1773) que, a més, excel·lí en els estudis de botànica. Aquest frare fou esmentat, de manera molt elogiosa, per Josep Quer en el pròleg de la seva famosa monografia titulada Flora Española, ja que fra Salvador de Barcelona havia sojornat llargament al convent barceloní de Santa Madrona, situat al final de la Rambla, on els frares caputxins hi conrearen un hort, força extens, que  Francesc Curet en les pàgines de les seves Visions barcelonines, el descriví així: El convent de Santa Madrona tenia l’encís del seu gran hort ben regat, en el qual es conreaven amb abundor tota mena de verdures i arbres fruiters, i el jardí, amb amples caminals vorejats de xiprers i tarongers on la paciència i l’enginy dels frares feien créixer les més belles i rares plantes i flors simètricament distribuïdes en quadros i parterres de dibuix variat.

El baró de Maldà fruïa visitant l’hort dels caputxins. En els seus escrits esmenta els tres compartiments que hi havia: els jardins (el de les flors i el de les herbes remeieres situats a la sortida del refectori), i l’espai de l’horta pròpiament dita: Ben socorregut és aquest [hort] d’aigua i verdura, a solcs, que fa molt goig a la vista, tenint també separat d’est gran hort, lo més reduït, de las flors; i altre, separat, botànic o de plantes medicinals.

L’horta del convent de Santa Madrona anava des de la muralla barcelonina fins al carrer del Vidre, i des del tros de jardí de plantes remeieres fins al carrer Escudellers. Es tractava d’una horta conventual pràcticament quadrada envoltada d’arbres fruiters i estava dividida en quatre grans fraccions separades per espaioses avingudes, tan amples que hi passava folgadament un carro. L’espai quadrat de l’hort del convent de Santa Madrona –pioner dels horts urbans barcelonins– s’adiu, perfectament, amb la definició proposada pel reverend Pere Labèrnia: “un tros de terra en que’s plantan verduras, llegums y arbres fruyters”.

Al seu temps foren particularment elogiades les hortalisses produïdes a l’horta dels caputxins de Santa Madrona, especialment els pèsols, les albergínies i els pebrots, que els frares conreaven així: “Las albergínias se sembran al temps dels pebrots y del mateix modo. Se poden rentar las llavors ab aigua tèbia antes de sembrar-las. Alguns plantan alfábregas entre las albergínias per a fer-les perdrer la malignitat. Cuan van creixent las albergínias se’ls llevan las fullas baixas, las primeras que naixen, y las més [a] prop del peu las deixan per llavor, la cual se cull al fi de setembre. Cuan estan en flor, después de trasplantas, los danya molt la pluja. Se plantan a la una cara dels solchs, tres pams de planta a planta. Demanan terrenos grassos y femats ab fems ben consumits al igual que pebrots y tomátachs. Los pebrots, sembrats a últims de janer venen primerencs. Volen fer-se en llit [calent de fems nous], y tot fem entre potas; sobre de assó s’hi posa un poch de terra bona, y llavors se cobreixen ab fem esmenussat. Si fa fred se tapa ab un canyís o ab palla. Los pebrots se plantan a la una cara del solch, a dos pams y mitg de planta y planta. Los pebroters vells se poden segar entre dos terras, guardant-los del fred, y lo any següent fan pebrots primerencs” (Lo jardiner hortolá, III-8). Fra Ramon, el popular ermità del Pirineu, sol dir que “La pebrotera borda és tinguda com a contraverí i en decocció té propietats sudorífiques y diürètiques”.

 

Fra Valentí Serra de Manresa,

és religiós caputxí i col·laborador de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus

Hort conventual

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà