L’hortet del frare

L’aportació dels caputxins a

l’HORTICULTURA i  la JARDINERIA

 

                                   

La contribució més significativa dels framenors caputxins al conjunt de tècniques agràries per a ser aplicades al conreu de la terra en els espais de les hortes conventuals i dels horts urbans la trobem molt ben exposada en les pàgines d’una obra que sortí publicada amb el suggeridor títol de Lo jardiner hortolá y florista  escrit “segons la pràctica i costums dels pares caputxins”, tal com es remarca en el subtítol de l’obra. Aquest antic tractat d’horticultura a la caputxina fou estampat l’any 1852 a Barcelona durant l’exclaustració de la vida religiosa i, novament, es reedità l’any 1881, possiblement per iniciativa de l’exclaustrat  caputxí  fra Tomàs Sala d’Arenys de Mar († 1890).  A través del llibret  Lo jardiner hortolá els religiosos divulgaren “l’art que ensenya el cultiu de la terra segons la tradició pròpia dels frares caputxins”. En efecte, en Lo jardiner hortolá se’ns descriu, de manera molt minuciosa i entenedora, la peculiar l’aportació dels hortolans conventuals a propòsit del “temps y modo de sembrar y plantar”, tot explicant-nos la manera d’aprofitar les sements massa velles i com cal regar els planters per tal d’assegurar la naixença d’un major nombre de mates: “Si las llavors són vellas, se posan antes en remull: las vuidas [: buides] van sobre la aigua. Los planters que comensan a néixer se regan millor ab cantimplora”.

De les hortalisses més comuns conreades a les hortes conventuals, especialment naps cols i  cebes, els frares en solien posar grans quantitats a l’escudella conventual quotidiana de llegums amb verdures: “Córtese a lo largo unos nabos y cebollas y lo todo podrás en una cacerola con perejil, tomillo, escarola, apio y manteca. Lo rehogarás hasta que adquiera color y luego añadirás una azumbre de agua de fuente, una lechuga, guisantes, judías blancas, sal y pimienta. Después de cocerlo todo muy despacio en la cacerola durante tres horas lo colarás con un trapo y tendrás un buen caldo de hortalizas, a punto de ofrecer en el refectorio” (Recetario, s. f).

També els frares caputxins mostraren una peculiar afecció al cultiu de les flors, arbres i plantes remeieres. Per exemple, pel que fa al conreu del llorer en les hortes i jardins conventuals, els frares escriviren que és una planta que demana la terra “ben purgada”, tal com ho expressen aquestes indicacions d’horticultura caputxina: “Lo llorer se planta a la primavera y tardô[r]. Se pot sembrar al mars de terra ben femada, posant cuatre olivas en un clot de fondo de un peu, y al cap del any se pot trasplantar. Se multiplica de oliva y ama la bona terra ben purgada y plena de sals. Cada oliva se posa a la distáncia de cuatre dits. Se posa [a] sobre casi un dit de terra, se arru[i]xa, y se posa al sol. Com [que] las olivas tardan molt a esclatar, será bo posar-las antes en remull, fins que sian ben infladas. [Són plantes que] Volen molt sol, ab lo cual creixen més aviat y se fan més frondosos. També se fan arrelats y se escampan per las parets si se vol. Sempre está vert. Alguns [los retallen en los jardins y] ne fan pirámides, y altres globos”. (Lo jardiner, II-117: Laurus nobilis). Per la seva banda, fra Ramon, el popular ermità del Pirineu, sol dir, a propòsit del llorer que “l’oli del llorer és molt bo pel dolor d’orelles”.

Fra Valentí Serra de Manresa,

és religiós caputxí i col·laborador  de fra Ramon, l’Ermità dels Pirineus

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà