Falles, faies, fatxos, “escobones”, aixames, atxes de reis….

Tot un món festiu per redescobrir

 

Documentacions i noves informacions de Barcelona obren nous camins per tal d’interpretar les celebracions on les falles son les protagonistes.

 

Ara que s’atansa Sant Joan, i que serà ben estrany per força, és un bon moment per aprofitar l’aturada per explicar-nos, per donar a conèixer noves documentacions, noves i velles hipòtesis que fan repensar o reinterpretar les festes i celebracions que fan ús de torxes elaborades amb elements vegetals.

Algunes les celebrem lligades al solstici d’estiu i la nit de Sant Joan i d’altres lligades al cicle nadalenc tant a la nit de Nadal com a la de Reis. Tots aquests rituals tenen moltes semblances els uns amb els altres. Pel que ens fa suposar que estaríem davant d’una  manifestació festiva molt estesa geogràficament i amb una funcionalitat molt similar.

 Tot i la pretesa antigor d’aquestes manifestacions festives, no deixa de sobtar que els testimonis documentals son molt escadussers i no ens permeten anar més enllà de l’època moderna. Anem a centrar-nos primer en informacions de Pirineu.

 

 

Les primeres documentacions

Recordem que el passat gener de 2020 va donar-se a conèixer un pergamí datat el 5 de febrer de 1543 que parla de falles a l’Alt Urgell concretament a Alàs i a Torres d’Alàs. El document no ens aclareix quan se celebraven en el cas que es referís a una pràctica festiva, i aquest detall és molt important.

La següent aportació documental explícita de falles és ja del 1763 en un llibre de comptes de Vilaller i que obra en l’Arxiu Municipal del mateix poble. La cita també és escadussera en detalls, els llibres de comptes solen ser-ho, on hi diu “Fallas i faro gasto de vino 12S (sous) 2 (diners)”[1]. Però la cita tampoc ens dona unes coordenades de temps, per tant tampoc podem afirmar, pel que aporta el document, la data de celebració.

 La majoria d’autors que han treballat les diverses interpretacions que pot donar-se a les falles, fia faies, etc. es decanten per fer una lectura solar. És a dir, consideren aquests rituals com a reminiscències d’antics cultes pagans relacionats amb els grans moments astronòmics del calendari, els solsticis.

Certament és una possibilitat força raonada, interessant, però no deixa de ser una hipòtesis ja que tampoc disposem de cap mena de documentació que ens permeti afirmar-ho amb una certesa absoluta o a ulls clucs.

 

La tradició oral i les interpretacions populars

 

 

Falles de Bagà

En canvi les versions i interpretacions populars, tot i que algunes s’han recollit i perviscut, no han estat del tot, al meu entendre, posades en valor. Fins i tot en molts casos s’han desestimat com a hipòtesis de treball i investigació considerant-les els “contes de la iaia”. Per norma general des de la meva perspectiva aquests relats orals, tenen un interès especial i sempre amaguen informacions ocultes que cal saber destriar. Actuen de metarelat, o de relat prenyat.

En aquest article anem a recollir-ne tres, no amb la intenció de fer un “cherry picking” sinó per ser les més conegudes, son distants territorialment i tenen denominadors comuns que poden ajudar a interpretar la utilitat pràctica d’aquestes manifestacions, actualment festives, amb torxes elaborades amb vegetals.

Anem a Bagà, al Berguedà. La nit de Nadal se celebra la Fia-faia, com també se celebra a Sant Julià de Cerdanyola. Una festa actualment que gaudeix de força i sembla que amb la continuïtat ben assegurada. Ambdues han adoptat el discurs simbòlic de festa solar i han abandonat el relat popular. Tot i que per exemple aquest darrer Nadal (2019) encara ens l’han explicat a Bagà.

Xavier Pedrals, sobre la interpretació popular de la Fia-faia de Bagà, recull que:

“És tradició molt arrelada a Bagà explicar l’origen de la Fia-faia com un cerimonial de rebuda dels antics senyors de Faia, residents al castell del mateix nom, a uns tres quilòmetres de la Vila, que baixaven la nit de Nadal a Bagà per assistir a les celebracions pròpies de la diada. Diuen Joan Serra i Vilaró i Jordi Planes que venien a matines, a les cinc del mati, Joan Pardinilla i, la memòria oral, asseguren que a oir missa del Gall. Els baganesos sortirien a rebre’ls i aquest seria l’origen de la festa”[2]

Falles d’Isil

Deixem l’hivern i ens desplacem pel calendari fins la nit de Sant Joan, i del Berguedà ens anem al Pallars Sobirà, a Isil. Oriol Riart també recull un relat que dona una idea de les falles com a elements commemoratius o d’acompanyament. Riart explica:

“ Trobem un exemple a Isil que ens ha sorprès per la seva originalitat.  Explica, a manera de llegenda, que l’origen de les falles es remunta al juny de 1487 quan, després de l’abdicació del castell de València d’Àneu a favor de la Casa dels Cardona, Caterina, la comtessa de Pallars i defensora del castell va fugir a França acompanyada de pagesos de la zona que van guiar-la pel camí amb uns troncs encesos: les falles.”[3]

Riart recull més exemples semblants de la Ribagorça aragonesa o d’Andorra on les falles son les protagonistes de relats pseudohistòrics que les lliguen a funcions militars, d’acompanyament, etc.

Tercer salt en el calendari: en aquest cas anem a la festa de la Puríssima –el 8 de desembre– i ara el salt geogràfic és més que notable, ens desplacem a Càceres a la festa dels Escobazos de Jarandilla de la Vera que se celebra la nit del 7 de desembre.

En aquest cas les torxes s’elaboren també amb elements vegetals, concretament amb retama, i la seva construcció és molt similar a les faies de Bagà o de Sant Julià. La festa dedicada a la Mare de Déu, sota l’advocació de la Immaculada Concepció, té com a acte central una processó on les fogueres il·luminen tot el recorregut i els participants amb els “escobazos” encesos van donant-se cops i fent gatzara.

La interpretació popular explica que els “escobazos” son una tradició que arrenca amb el descens dels pastors de les muntanyes cap a Jarandilla per celebrar aquesta festivitat de la Mare de Déu. En el descens, i per tal d’il·luminar el camí, els pastors elaboraven aquestes torxes. Quan arribaven al poble era motiu de festa i alegria per part dels parents i amics que sortien a rebre’ls i ells corresponien a les mostres de benvinguda picant amb els “escobazos”[4].

Una vegada més veiem aquestes falles, o torxes vegetals, interpretades com elements pràctics amb una funció d’acompanyament, il·luminació de camins i homenatge. De la nit dels fatxos, la nit de Nadal a Onil a l’Alcoià (Alacant) s’explica quelcom semblant relacionat també amb pastors. Una cosa similar també veuríem a la festa de Los Hachitos de San Juan a Icod de los Vinos a l’illa de Tenerife.

Si fem una aproximació als costums d’anar a rebre els reis, la nit del cinc de gener, veurem que un seguit de poblacions de l’Osona, del Priorat, del Baix Camp… surten a cercar o a rebre Ses Majestats amb atxes fetes de barballó. La manufactura d’aquestes atxes és molt semblant a la de les faies baganeses, llevat de les dimensions. La funció d’aquestes atxes és la d’il·luminar el camí als reis de l’orient al mateix temps que s’aromatitza l’ambient, per tant també tenen una funció d’acompanyament, commemoració o homenatge.

 

Noves documentacions sobre falles a Barcelona: Les Rubriques de Bruniquer

Per tot plegat, ara vull posar en coneixement una documentació que ha estat fins avui, quan escrivim aquest article, desconeguda, m’atreviria a dir que inèdita del tot, pels que ens dediquem al món festiu,. Es tracta d’una de les entrades a les Rubriques de Bruniquer de l’any 1599 on literalment hi diu:

“A 23 de Mars 1599, passant la Reyna Margarita â alta mar, venint de Alemanya, y anant â Valencia, la Ciutat feu farons, y fallas per la Marina.”[5]

La cita la trobem en el volum I, capítol 14 dedicat a “festes i alimàries” per motius diversos. La informació que ens aporta no és tan important però si molt sorprenent. D’entrada certifica l’existència de falles a Barcelona.

Per altra banda la informació que aporta és inequívoca. Els farons eren fogueres enceses en punts alts de la ciutat, per exemple campanars i d’altres edificacions elevades i que coneixem en d’altres documentacions força més reculades. Per exemple, aquesta recollida en les mateixes Rúbriques de Bruniquer l’any 1396:

“A 10 de Juliol 1396, per la nova que vingue de gents darmes de França, deliberá lo Consell, que tots los sinquanteners, y deseners hagen acceptar 50 ss., y los Consellers feyen estar guardas continuas dalt al Cluquer major de la Seu, y feyen farons de foch.”[6]

Tornem a la cita de 1599 que de forma explícita anomena “fallas”, descrivint-les com una expressió de celebració, d’acompanyament i homenatge en els mateixos termes o similars als que les interpretacions populars de la Fia-faia de Bagà o les falles a Isil. La diferència rau en que la cita barcelonina no arriba per tradició oral, és una cita documental i de veracitat comprovada i comprovable.

Fa referència al viatge que la reina Margarida d’Àustria va fer per mar des de Gènova a València per celebrar les noces amb Felip III. Aquest viatge va ser força cobejat pel consell barceloní per tal de que la reina fes una aturada a la ciutat, ja que en un principi aquestes noces havien de celebrar-se a Barcelona i que per un seguit d’intrigues palauanes van acabar per avortar l’esdeveniment. Finalment la Ciutat esperava una escala de la comitiva marítima al port barceloní que no va aturar-se fins a Vinaròs. Tot i així Barcelona va fer-li una gran rebuda.

Agustí Duran i Sanpere recull en els seu treball sobre la celebració frustrada d’aquestes noces que,

“…tornaren a fressonar les salves; contestaren els arcabussers de la ciutat, s’encengueren grans falles de feixines en els baluards i onejaren les banderes de les companyies dels gremis al llarg de la muralla de mar”.[7]

Duran para compte en un detall important, ens parla de “falles de feixines”. Desconec encara quina font documental va aportar-li aquesta informació, però és definitiva del tot ja que parla de torxes confeccionades amb feixines vegetals. Desconeixem amb quines plantes però no haurien de ser molt diferents a les que encara es fan per la Fia-faia o les que es fan per anar a rebre els reis a Tona, per exemple.

Tampoc deixa de ser curiós que en el cas de Barcelona les anotacions amb el nom concret de “falla” o “falles” son molt i molt excepcionals, però tot fa pensar que el seu ús no ho fossin tant  i que fossin més quotidianes del que ens pensem.

Fora de l’àmbit festiu i circumscrit a l’entorn de la milícia tenim alguna referència anterior, i que també refermaria la idea de relacionar falles amb entorns militars, com ja han apuntat alguns autors que han treballat el tema, com el mateix Oriol Riart[8]  esmentat. En aquest cas retrocedim al segle XV i la font documental és també les Rubriques de Bruniquer, on hi podem llegir:

“A 5 de Abril 1473, lo Veguer â cavall ab sobreveste Reyal, acompanyat de Officials anant per la Ciutat ab fallas, cridá Viafos, en virtut del Usatge Princeps namque, per la guerra contra francesos, y â 20, isque la Bandera de la Ciutat.”[9]

Un cop més hi veiem un sentit pràctic en l’ús de falles, tot i que les referides en aquest darrer document no sabem com eren ja que, com hem vist, els significats de la paraula falla poden ser amplis. Però si que donaria certa veracitat als relats que des de la tradició oral associen les falles a moments bèl·lics, etc.

Per cloure vull agrair a l’Oriol Riart Arnalot i a l’Albert Rumbo Soler les estones compartides, i la paciència per atendre dubtes i demandes per poder redactar aquest article.

 

Amadeu Carbó i Martorell

 

Falles a Isil

 

____________________________________

[1] RIART ARNALOT, Oriol. JORDÀ RUIZ, Sebastià. Les falles del Pirineu. L’alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. Desembre de 2015. Pàgina 21

[2] DDAA. Jornades de la Fia-faia i les festes del foc. Ponències i comunicacions. Bagà, 17 i 18 de novembre de 2001. Pàgines 26 – 27. Edita Associació Medieval de Bagà.

[3] RIART ARNALOT, Oriol. JORDÀ RUIZ, Sebastià. Les falles del Pirineu. L’alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. Desembre de 2015. Pàgina 32.

[4] http://www.jarandilladelavera.es/fiestas/-/publicador/fiestas-los-escobazos/meAdUnz2AdLb

[5] https://ajuntament.barcelona.cat/rubriques/bruniquer/#/share/267058

[6] https://ajuntament.barcelona.cat/rubriques/bruniquer/#/share/270963

[7] DURAN I SANPERE, Agustí. Barcelona i la seva història. La societat i l’organització del treball. Curial documents de Cultura. Barcelona 1973. Pàgina 84.

[8] https://www.raco.cat/index.php/RevistaEtnologia/article/view/259416/346639

[9] https://ajuntament.barcelona.cat/rubriques/bruniquer/#/share/271135

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà